Homenatge al pantà de Maria Cristina

Ja ho vaig dir en l'anterior entrada. Tornava de Xile sabent que Horta de Sant Joan estava negra. I també la zona del pantà de Maria Cristina, tantes vegades convertida en tragèdia. I avui tocaria retre-li un homenatge a aquest embassament, que tantes desgràcies ha vist els darrers anys.

Incendis, sequeres, inundacions... La història del pantà de Maria Cristina està escrita si no en negre, almenys sí en gris. Va començar a construir-se en 1901 per no acabar-se fins al 1926, passant per períodes d'inactivitat a causa de la falta de liquidesa dels promotors. És a dir, no és un d'aquells pantans que inaugurava el dictador un diumenge al matí qualsevol.

No és res nou que els desastres naturals venen i van, però els últims anys Maria Cristina, juntament amb les colindants localitats d'Onda, Ribesalbes i l'Alcora, ha presenciat ja massa 'accidents naturals', uns provocats directament per l'home i els altres, diguem que com a mínim indirectament. En l'apartat de directes trobem el darrer episodi, l'incendi que va acabar amb més de 100 hectàrees de pins i matorrals. Passar per la carretera que uneix l'Alcora i Castelló és veure un paisatge negre, trist, deprimit i depriment. És veure com el foc es va apoderar de la carretera, va cremar la fina línea verda que la divideix i va arribar a l'altra banda, on s'adivina que l'esperaven els bombers perquè no va poder passar. Sort.

Potser en l'apartat dels indirectes podríem classificar les sequeres i les inundacions dels darrers 10 anys, en especial la que es va derivar de les fortíssimes pluges a la província de Castelló -mitjana de més de 200 litres per metre quadrat en pocs dies-. Allà no només la mà humana va influir indirectament -em referisc al canvi climàtic- sinó que, pel que diuen alguns com el periodista Txema Rodríguez, la descoordinació i els nyaps van convertir una situacio difícil en una missió impossible.

És per tot açò que una infraestructura que ha de servir -i de fet serveix- per aprofitar millor les aigües del Millars s'ha convertit, en el pas del temps en el millor testic del que li estem fent al planeta. Quan passes i veus el color turquesa de les seues aigües i el verd que creix al voltant, si baixes la música sabiniana del cotxe i t'atures a contemplar-lo pots escoltar les històries, les mil experiències d'aquest pantà. Quan t'acomiades, t'encomana un missatge per al món. "Pareu aquesta barbàrie!". Tu, amb certes preses per l'elevadíssima temperatura, li dones les gràcies per tot i te'n vas, pensant que té raó.

Tornar sabent la tragèdia d'Horta

Viatjar és sortir de casa, omplir les butxaques d'experiències i tornar. Des que vaig escoltar per primera vegada a una amiga sempre m'ha encantat la frase. Ella posava l'èmfasi en la paraula tornar, jo l'he de posar en les experiències. Un mes a Xile no és qualsevol cosa. El país que va veure morir una de les darreres experiències democràtiques d'esquerres esperançadores és tot un món per descobrir. De nord a sud, més de 4.000 quilòmetres de paisatges radicalment diferents, preciosos tots ells. Del desert d'Atacama, el més àrid del món, a la Patagònia austral. Increïble. I, enmig, un nord sec i de colors desconeguts per als europeus, una costa verge en gran part i un sud verd i humit que va cambiant de color a mesura que s'apropa la fi del món.

... I tornar. Tornar sabent que els Ports d'Horta de Sant Joan, un dels paratges que més admire, ja no tenen els seus colors característics. De repent s'han tornat negres. El foc els ha destruït. A banda de les vides humanes, la tragèdia a nivell natural és horripilant. La zona d'Horta s'estava convertint, a pesar de molts autòctons, en una zona turística on especialment barcelonins buscaven aventura i paisatge. Cal veure com afecta al turisme, essent una realitat que de negre atreu menys. Molta gent s'ha decidit en els darrers anys a crear petites empreses de turisme que ara són tota una incògnita.

El foc s'ha endut moltes esperances, però aquesta és una terra que sap perfectament el que és patir i haver de sobreposar-se. Costarà temps, però confie tornar un dia al salt de Sotorres o al Ventador i veure-ho verd, com ho vaig descobrir fa poc més de dos anys.

Resulta terrorífic reempendre el projecte Apeuet amb aquesta notícia, però no som els humans els que decidim quan la natura ens dona aquestes notícies. Fins aviat.

En kayak per l'Ebre: natura, esport i...sssh! Silenci

Després del Ventador de dissabte, diumenge era el dia gran. Teniem alquilades uns kayaks a l'empresa Rogles per fer el tram de l'Ebre que uneix Miravet i Benifallet. Després d'una breu explicació sobre com mantenir l'equilibri dins d'una canoa i com remar cap endavant sense tornar-te boig, comença la travessia.

Per als qui no ho hagin fet mai -jo entre ells fins diumenge-, no és gens complicat. Els primers metres l'equilibri és més bé precari, però quan agafes confiança has d'anar regulant els sprints per no acabar amb les mans destrossades. El primer en el que ens hem de fixar és Miravet i el seu castell, que té origens en la defensa musulmana de l'àmplia zona que posseien a la Península Ibérica. Posteriorment, la fortificació fou utilitzada, entre d'altres, com a caserna militar durant la Guerra Civil.

Segons explica la gent del terreny no sense certa ironia, el castell és més bonic des de fora que a l'interior. Es a dir, que tampoc val gaire la pena pagar per entrar. Una mica més endavant trobem un antic molí. Resulta interessant endinsar-se per veure els diferents espais d'aquest vell edifici. Un consell per als principiants -i ho dic per experiència-: si ho voleu fer, amb algún expert, ja que sortir pot esdevenir un autèntic maldecap.

Després de sortir viu d'entre la vegetació del molí trobem un bon tram sense cap edifici destacable. És un bon moment per perfeccionar la nostra tècnica i, si som experts o directament no volem millorar-la, deixar-se anar i gaudir del silenci. Aquest tram del riu Ebre és un dels únics en els quals la carretera no discorre paral·lela al cabdal, amb la qual cosa la tranquil·litat és genial. Tumbar-se al kayak panxa cap a dalt i mirar el cel entre les montanyes és un dels exercicis més aconsellables de l'excursió.

Invertim la dita castellana. Primer ve la calma i, després, una mena de tormenta. I és que després d'aquest recorregut relaxat trobem diferents platgetes per aturar-se i banyar-se a l'Ebre. És la millor ocasió per a, sempre amb compte ja que les corrents són considerables, fer una mica el boig. No cada dia et banyes al riu més cabdalós de l'Estat. Disfruta!

Tot el que està bé s'acaba i hem de tornar a la canoa. L'últim tram ens espera i, depén de com estiguem de forces, el darrer tram pot fer-se més dur del que sembla en un primer moment. Després d'un breu tram ja veiem una corva d'esquerres. Una vegada la fem, veiem al fons el pont de Benifallet (imatge superior). Els monitors que expliquen al principi les quatre coses importants ja avisen: el pont sembla un mirall, està allà al fons i sembla que no arribem mai. Els braços ja estan cansats i no remen amb tanta força i aquest tram, realment, costa.

Una cosa cal destacar de la travessia. El silenci es patent en tot moment. No molesta, flueix. És un element més de l'excursió que cal tenir en compte per disfrutar-la al màxim. El silenci a les terres d'interior és com aquell adjectiu que fa bo un sustantiu qualsevol. Forma part del paisatge, és inalienable. El silenci al Pinell de Brai és despertar-se i veure les serres de Cavalls i Pàndols, amb la seua història al coll, i sentir els ocells cantar al matí.

Bon dia!! -crides de bon humor-. Inevitable.

El Ventador

Barcelona crema molt a l'estiu. Calor, turistes extranjers, obres als transports públics. Si vens de turisme potser ni te'n adones, però per a qui treballem ací, acaba sent insuportable.

Acariciant ja una crisi i amb una necessitat preocupant de desconnectar, dissabte al matí vaig anar cap a la Terra Alta. Allà tenia garantitzat el que buscava: calma, menjar bo i una mica d'esport i de contacte amb la natura.

Dissabte a la tarda vam anar fins als Ports d'Horta de Sant Joan. L'objectiu era caminar una estona i, després, banyar-nos en algun dels salts d'aigua que hi ha a la zona. Vam escollir el Ventador. Per arribar-hi, hem de passar el poble d'Horta i enfilar-nos cap a Arnes. És en la carretera que porta a aquest poble (el darrer de Catalunya) quan trobem una pista a ma esquerra que ens fa desviar-nos cap a la muntanya.

Llastimosament no tinc fotografies, perquè el lloc és espectacular. Amb les roques de'n Benet -zona perfecta per l'escalada- de fons, ens encaminem montanya amunt fins arribar al punt més alt. Allà és obligat disfrutar de les vistes de la plana de l'Ebre. En dies clars, és possible veure com el riu va fent-se més ample fins al Delta.

Sens dubte hi deu haver rutes que pugen més amunt, pero nosaltres hem de baixar. Al fons ja sentim l'aigua, que quan cau des d'un lloc inòspit colpeja l'aigua tranquil·la d'un petit llac. Des d'aquí, des del Ventador, comencen moltes excursions de barranquisme que segueixen el curs del riu Canaletes. Però encara estem a dalt. Cal iniciar un descens d'entre deu i quinze minuts per una senda que, per a la gent que viu a la zona, ja es veu massa. Tenen por que la zona, un dels darrers reductes més o menys verges, s'acabe massificant de gent de ciutat que no entén la montanya com ells. O com diuen ells, que no l'entén.

La porta d'entrada al Ventador no és indicador, ni molt menys, de l'espectacle visual que veurem en uns instants. Unes grans roques, que passarem per un estret passadís, encobreixen el monument natural del que gaudirem en qüestió de segons.

En cap moment del descens es veu el salt d'aigua, que es manté en segon pla, tímid, amb la voluntat de restar en l'anonimat. Només el soroll inevitable el delata. En passar les roques, el deliri. Un petit llac que s'alimenta de l'aigua del desgel, que cau per entre dues roques amb força. Es tracta d'un salt molt net. L'aigua es passeja amb velocitat per la roca, pero en ningun moment se separa d'ella. No és la típica cascada.

Com no podia ser d'una altra manera, l'aigua està molt freda. Ara estem a l'agost i no era tan exagerat, pero jo he anat al setembre i recomane no banyar-se. Quin fred! Pero crec que arribar allà i no tirar-se a l'aigua és com un pecat. El pecat original, diria. I es que estirar-se en aquell llac i mirar al cel, entre les roques que deixen una petita finestra, amb el soroll de l'aigua de fons i l'espectacle de l'aigua fluint suaument, és senzillament difícil de pagar.

La tornada, ben fresquets, al capvespre. Amb el sol, cansat d'un dia on ha apretat els humans amb la seua força, amagant-se, a l'oest, darrere de les roques de'n Benet. Demà tornarà a sortir. I a mi em quedarà un dia de descans.

Redireccionant

Avui torne a tindre ganes. Després d’acabar la Cursa de les Fonts a Xerta (Terra Alta), vaig prendre una decissió, entre cansat i obligat. Havia arribat a un punt culminant en la preparació i en tres o quatre mesos no podria explotar-la, a causa dels estudis i les practiques.

Ara, amb una llicenciatura al coll que quasi em dona més maldecaps que alegries, torne a tenir temps i ganes. No de fer curses de 25 quilòmetres, sinó de fer coses, de recuperar les ganes per l’oci, pel temps lliure, en definitiva, les ganes de ser feliç.

No han estat uns mesos fàcils. Ni ho seran els que vindran. Periodisme, joventut i treball digne són tres conceptes renyits. En qualsevol cas, són èpoques que s’han de superar, i què millor que reemprendre aquest projecte, que ningú segueix però que durant un temps m’havia arribat a enganxar, m’havia empés a sortir a la muntanya, a disfrutar-la, a sentir-la com quelcom que també està a dins meu.

Ho he vist clar mentre aquest matí de diumenge passejava, amb el diari sota el braç, per Ciutat Vella, el barri antic de Barcelona. Com tota capital, la Comtal té coses molt bones i d’altres no tant. És curiós com als llocs on hi ha més gent és on et pots sentir més sol, més indefens i fins i tot insignificant. No resulta fácil, quan vens d’un poble de 50.000 habitants, no trobar el teu lloc a Barcelona.

És el resum del que em torturava fins aquest matí. Però he passejat, m’he tornat a sentir lliure, i he vist que val la pena. Que passar totalment inadvertit té les seues coses bones. Que les grans ciutats són tot oportunitats, moments. Que aquí passen trens –tot i la RENFE- cada cert temps. I què Barcelona és preciosa.

Baixant per la Rambla, només cal desviar-se a mà esquerra per endinsar-nos al barri Gòtic, un conjunt històric on, per moments, pots tractar d’entendre com era la Barcelona d’abans del segle X sense trobar molts impropis. Excepte els turistes estrangers, que abarroten els carrers de Barcelona amb les seues càmeres tant impresionants com inabarcables i el seu anar despistat però somrient. Un dels carrers més màgics és el de la Roca.

Es tracta d’un carrer estret, d’edificis antics, molts d’ells en runes. A pesar que podria estar molt més cuidat, el seu aspecte deixat ajuda a comprendre un passat en el que no existia la restauració ni les brigades de neteja. És una mena de passadis estret envoltat d’ombra i, al fons, al final, veus la llum. És el final del carrer, que t’aboca al passatge del Cardenal Casañas. Des d’aquí ja es pot veure la Parròquia de Santa Maria del Pi.

Donant una volta per les botigues del Gòtic obertes al públic per rebaixes ens trobem sorpreses com un grup de pintors que dibuixen al carrer, o una fira de productes artesanals. Tot, amb un sol agradable tocant-nos el clatell.

Aquí no s’acaba ni Ciutat Vella ni el Gòtic, però sí aquest post. Diuen que fer-los massa llargs dificulta la seua lectura. No siga cosa que el baix índex de lectures es dega a això.