El pont de l'Ermita, vist des de baix.
Avui he fet una passetjada per una part de la meua infancia. De petit el riu Millars era una font de recursos lúdics que m’encantava explotar. De passada, he realitzat un petit recorregut pel patrimoni aqüístic històric local. El Molí de Tatxes, l’Assud, els ponts del Millars, etc.
Com dic, he tornat als orígens. A aquells estius en què desafiavem els consells dels majors i, amb qualsevol cosa que puguera semblar una embarcació, ens tiràvem riu avall per aprofitar el corrent que el Millars té al terme d’Onda. Avui, però, he sentit coses que abans no podia sentir. Els sorolls dins les canyes d’animals que fugen de l’intrús, el cantar dels ocells o el débil remor que produeix l’aigua en el seu caminar imparable cap al Mediterrani.
Com dic, he tornat als orígens. A aquells estius en què desafiavem els consells dels majors i, amb qualsevol cosa que puguera semblar una embarcació, ens tiràvem riu avall per aprofitar el corrent que el Millars té al terme d’Onda. Avui, però, he sentit coses que abans no podia sentir. Els sorolls dins les canyes d’animals que fugen de l’intrús, el cantar dels ocells o el débil remor que produeix l’aigua en el seu caminar imparable cap al Mediterrani.
També, però, he sentit la tristesa de veure patrimoni a punt de perdre’s. És una llàstima que el Molí Bisbal, una construcció del segle XIX i que va ser durant anys i anys una font de treball per al poble, es trobe en tant mal estat. Els polítics, incomprensiblement, s’han limitat a tapiar les entrades. D’una possible restauració res se’n sap. Aquest molí, en el que jo havia entrat tantes vegades amb els amics buscant una mica d’aventura, va ser construït per Manuel Bisbal Mulet qui, juntament amb un altre soci, van decidir instal·lar tres moles aprofitant l’aigua de l’antic assud de Santa Quiteria. Després va fer diferents funcions fins al 1952, quan la crescuda del riu Millars va obligar a tancar-lo.
Abans del Molí Bisbal, i després de fer una mica de carrera continua per la Ruta Botánica, he estat visitant l’Assud de Vila-real, que es troba al Termet, just a sota del pont de l’Ermita. Mai m’havia fixat en com la construcció engoleix aigua per regar els tarongers de Vila-real i Borriana. Molta gent solia anar en estiu a banyar-se just baix de l’Assud, a un petit pantanet que es forma baix del pont. Sempre li hem dit ‘els Machos’ a aquest lloc. La gent gran li tenia pànic i avui he entés el perquè. Solien dir que hi havia un punt determinat on l’aigua podia arribar a ofegar-te. És l’Assud, que agafa l’aigua per a l’agricultura.
La Ruta Botànica: des del Termet fins al pont medieval de Santa Quitèria.
Amb tot, he passat un matí distret, he fet esport i he redescobert per a mi una sèrie d’indrets poc visitats amb un interés paisagístic i patrimonial indubtable. Sol dir-se que no valorem el que tenim més a prop. Potser és veritat. Tot un bany d’humilitat per a mi, que comence a interessar-me per la natura i ho faig llegint sobre l’Everest.
Els masets, tal com es coneixen les residències d'estiu a Vila-real.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada