Vila-real - La Pola o la continuació del patrimoni local

"El corredor principiante es un afortunado. Ante él se extiende un camino de longitud y aventuras desconocidas que, forzosamente, está lleno de desafíos y obstáculos. Pero (...) también está plagado de placeres y de éxitos insospechados". Amby Burfoot, editor de la revista Runner's World.

Com a bon principiant, per a qui la il·lusió és la principal arma, diumenge i ahir vaig fer dues visites seguides a la desembocadura del riu Millars per donar continuitat al post del pas del riu per Vila-real. Em vaig trobar amb sorpreses agradables, com la bellesa de la desembocadura, i desagradables, com la brutícia que denigra un paratge sense gaires iguals a la zona.

Partint des de Vila-real trobem una agradable i suau ruta per realitzar en família i en bicicleta. Des de Vila-real s'ha de sortir per la zona nord i creuar el pont de la Gallega per, després de quasi un quilòmetre, arribar al camí Vora Riu. Jo mateix havia fet l'excursió amb la família quan era més petit. Durant el recorregut només hi ha un creuament, que dona accés a la carretera que va de Castelló a Borriana. Nosaltres hem de seguir pel Vora Riu, passant per baix del pont. Aproximadament en quatre o cinc quilòmetres trobarem una corva i el Mediterrani emergirà davant nostre, a uns 150 metres. Són els darrers d'un recorregut que cal fer atent al paisatge, en el que abunden xops, canyes i, com no, finques de tarongers, i al cant dels ocells. Recomane, si les bicicletes tenen llums i els excursionistes confiança, sortir poc després de dinar per poder veure la posta de sol des de la desembocadura.

Una vegada a la Pola, una platja de pedres situada en terme d'Almassora i que deu el seu nom a que Polo de Bernabé -un il·lustre personatge que va viatjar en moltes ocasions a Amèrica poc després de la conquesta espanyola- tenia una residència d'estiu a prop d'ací, és inevitable disfrutar del paisatge marí uns instants. Recorde, de petit, com disfrutava buscant caracoles de mar per sentir de nou, ja a casa, el so de la mar a la meua orella. No té preu tornar-ho a fer després de tants anys. Els colors 'vermellossos' de la posta de sol semblen atreure els ocells.

No obstant això, jo anava buscant una altra cosa. Aquests dies de nadal he llegit el llibre Font de Vida, de Julio García Robles, un llibre interessant per conèixer de prop la fauna, flora i patrimoni del darrer tram del Millars. Bé, doncs no recordava haver estat a la desembocadura. Ara sé que sí havia estat, però clar, quan anava no em preguntava si allò era el final d'un riu o simplement un llac. Jo disfrutava. Ara, amb els anys, anava a disfrutar del paisatge i, sobretot, de la fauna. El lloc és perfecte. Amb la banda sonora marítima, que posen les onades i les gavines, veure els grups d'ocells que van a una senyalant el final d'un nou dia en un cel de tonalitats 'rojoses' no té preu. A més, la llacuna que forma la desembocadura és rica en vida: ànecs i peixos són els amos en un regne d'insectes, ocells i canyes de riu.

El pitjor, sense dubte, la brutícia que empobreix el paisatge. Resulta lamentable que qui ens governa no tinga cura de la desembocadura del Millars. Llaunes de refrescs podrides pel rovell, barrils de gasolina, sofàs. De tot hi ha a la 'casa del senyor'. ¿Que costa netejar la zona i que estiga digna per als visitants? No és qüestió de preu, sinó de voluntat política. Nosaltres ens ho perdem, al cap i a la fi.

La brutícia destrueix la belles del paisatge. La nit, imparable.

Tornant cap a casa la realitat ens recorda que no és festa per a tothom. Un camió ple de caixons de taronges impedeix el meu pas. D'ell només surten homes -i també dones- estrangers que també treballen els diumenges de nadal. Al final resultarà que sí ens fa falta mà d'obra. Som molt hipòcrites, ací. Normal, amb la classe política de què gaudim. Fan bandera de la lluita contra la immigració quan són els immigrants qui cullen les nostres taronges. I es plenen la boca de patrimoni local mentre els ànecs de la Pola dormen en un abocador.