Vila-real - La Pola o la continuació del patrimoni local

"El corredor principiante es un afortunado. Ante él se extiende un camino de longitud y aventuras desconocidas que, forzosamente, está lleno de desafíos y obstáculos. Pero (...) también está plagado de placeres y de éxitos insospechados". Amby Burfoot, editor de la revista Runner's World.

Com a bon principiant, per a qui la il·lusió és la principal arma, diumenge i ahir vaig fer dues visites seguides a la desembocadura del riu Millars per donar continuitat al post del pas del riu per Vila-real. Em vaig trobar amb sorpreses agradables, com la bellesa de la desembocadura, i desagradables, com la brutícia que denigra un paratge sense gaires iguals a la zona.

Partint des de Vila-real trobem una agradable i suau ruta per realitzar en família i en bicicleta. Des de Vila-real s'ha de sortir per la zona nord i creuar el pont de la Gallega per, després de quasi un quilòmetre, arribar al camí Vora Riu. Jo mateix havia fet l'excursió amb la família quan era més petit. Durant el recorregut només hi ha un creuament, que dona accés a la carretera que va de Castelló a Borriana. Nosaltres hem de seguir pel Vora Riu, passant per baix del pont. Aproximadament en quatre o cinc quilòmetres trobarem una corva i el Mediterrani emergirà davant nostre, a uns 150 metres. Són els darrers d'un recorregut que cal fer atent al paisatge, en el que abunden xops, canyes i, com no, finques de tarongers, i al cant dels ocells. Recomane, si les bicicletes tenen llums i els excursionistes confiança, sortir poc després de dinar per poder veure la posta de sol des de la desembocadura.

Una vegada a la Pola, una platja de pedres situada en terme d'Almassora i que deu el seu nom a que Polo de Bernabé -un il·lustre personatge que va viatjar en moltes ocasions a Amèrica poc després de la conquesta espanyola- tenia una residència d'estiu a prop d'ací, és inevitable disfrutar del paisatge marí uns instants. Recorde, de petit, com disfrutava buscant caracoles de mar per sentir de nou, ja a casa, el so de la mar a la meua orella. No té preu tornar-ho a fer després de tants anys. Els colors 'vermellossos' de la posta de sol semblen atreure els ocells.

No obstant això, jo anava buscant una altra cosa. Aquests dies de nadal he llegit el llibre Font de Vida, de Julio García Robles, un llibre interessant per conèixer de prop la fauna, flora i patrimoni del darrer tram del Millars. Bé, doncs no recordava haver estat a la desembocadura. Ara sé que sí havia estat, però clar, quan anava no em preguntava si allò era el final d'un riu o simplement un llac. Jo disfrutava. Ara, amb els anys, anava a disfrutar del paisatge i, sobretot, de la fauna. El lloc és perfecte. Amb la banda sonora marítima, que posen les onades i les gavines, veure els grups d'ocells que van a una senyalant el final d'un nou dia en un cel de tonalitats 'rojoses' no té preu. A més, la llacuna que forma la desembocadura és rica en vida: ànecs i peixos són els amos en un regne d'insectes, ocells i canyes de riu.

El pitjor, sense dubte, la brutícia que empobreix el paisatge. Resulta lamentable que qui ens governa no tinga cura de la desembocadura del Millars. Llaunes de refrescs podrides pel rovell, barrils de gasolina, sofàs. De tot hi ha a la 'casa del senyor'. ¿Que costa netejar la zona i que estiga digna per als visitants? No és qüestió de preu, sinó de voluntat política. Nosaltres ens ho perdem, al cap i a la fi.

La brutícia destrueix la belles del paisatge. La nit, imparable.

Tornant cap a casa la realitat ens recorda que no és festa per a tothom. Un camió ple de caixons de taronges impedeix el meu pas. D'ell només surten homes -i també dones- estrangers que també treballen els diumenges de nadal. Al final resultarà que sí ens fa falta mà d'obra. Som molt hipòcrites, ací. Normal, amb la classe política de què gaudim. Fan bandera de la lluita contra la immigració quan són els immigrants qui cullen les nostres taronges. I es plenen la boca de patrimoni local mentre els ànecs de la Pola dormen en un abocador.

Patrimoni vila-realenc (I): Del Termet al Molí de Tatxes

El pont de l'Ermita, vist des de baix.

Avui he fet una passetjada per una part de la meua infancia. De petit el riu Millars era una font de recursos lúdics que m’encantava explotar. De passada, he realitzat un petit recorregut pel patrimoni aqüístic històric local. El Molí de Tatxes, l’Assud, els ponts del Millars, etc.

Com dic, he tornat als orígens. A aquells estius en què desafiavem els consells dels majors i, amb qualsevol cosa que puguera semblar una embarcació, ens tiràvem riu avall per aprofitar el corrent que el Millars té al terme d’Onda. Avui, però, he sentit coses que abans no podia sentir. Els sorolls dins les canyes d’animals que fugen de l’intrús, el cantar dels ocells o el débil remor que produeix l’aigua en el seu caminar imparable cap al Mediterrani.

També, però, he sentit la tristesa de veure patrimoni a punt de perdre’s. És una llàstima que el Molí Bisbal, una construcció del segle XIX i que va ser durant anys i anys una font de treball per al poble, es trobe en tant mal estat. Els polítics, incomprensiblement, s’han limitat a tapiar les entrades. D’una possible restauració res se’n sap. Aquest molí, en el que jo havia entrat tantes vegades amb els amics buscant una mica d’aventura, va ser construït per Manuel Bisbal Mulet qui, juntament amb un altre soci, van decidir instal·lar tres moles aprofitant l’aigua de l’antic assud de Santa Quiteria. Després va fer diferents funcions fins al 1952, quan la crescuda del riu Millars va obligar a tancar-lo.

L'assud (1) i dos imatges del Molí Bisbal, en runes i tapiat (2 i 3).

Abans del Molí Bisbal, i després de fer una mica de carrera continua per la Ruta Botánica, he estat visitant l’Assud de Vila-real, que es troba al Termet, just a sota del pont de l’Ermita. Mai m’havia fixat en com la construcció engoleix aigua per regar els tarongers de Vila-real i Borriana. Molta gent solia anar en estiu a banyar-se just baix de l’Assud, a un petit pantanet que es forma baix del pont. Sempre li hem dit ‘els Machos’ a aquest lloc. La gent gran li tenia pànic i avui he entés el perquè. Solien dir que hi havia un punt determinat on l’aigua podia arribar a ofegar-te. És l’Assud, que agafa l’aigua per a l’agricultura.

La Ruta Botànica: des del Termet fins al pont medieval de Santa Quitèria.

Amb tot, he passat un matí distret, he fet esport i he redescobert per a mi una sèrie d’indrets poc visitats amb un interés paisagístic i patrimonial indubtable. Sol dir-se que no valorem el que tenim més a prop. Potser és veritat. Tot un bany d’humilitat per a mi, que comence a interessar-me per la natura i ho faig llegint sobre l’Everest.

Els masets, tal com es coneixen les residències d'estiu a Vila-real.

Per començar, 'lo' riu de les Valls

No va estar malament per començar. No vam poder arribar al Toll del Vidre, el salt d'aigua del riu Algas que separa la Terra Alta (Catalunya) i Aragó, però la caminada fins al Mas de les Valls no va tenir desperdici. El temps, un incordi a nivell físic, ens va aportar com a contrapartida un paisatge de colors vius i on l'aigua era la principal protagonista; els quasi 200 litres/m2 que havien caigut a la zona dels Ports van convertir el riu de les Valls, normalment sec, en una rambla que agafava aigua de tot arreu. Les cascades naturals neixen de llocs inversemblants i alimentaven, cadascuna amb el seu gra d'arena, un riu que el dia anterior -amb les plutges recents- podia donar autèntica por.

Però dissabte tot era diferent, ja. Després de la tormenta, la calma es va apoderar del paisatge i només el fluir de l'aigua impossibilitava el silenci. Després d'arribar fins a Arnes en cotxe, vam començar a caminar tot just quan el 'txirimiri' feu acte de presència. La boira ja feia hores que havia aparegut. De seguida vam adonar-nos que trobariem nombrosos obstacles 'aqüatics' durant el recorregut però que el paisatge seria d'agraïr. El color verd obscur dels pins li feia joc al negre de la roca calissa i ambdós contrastaven amb el blanc de la boira i l'aigua en una combinació harmoniosa.

El guia, un home que coneix pam a pam aquestes serres de la Ballestera i Penya Galera -entre les que transcorreix el sender-, deia que mai havia vist el riu de les Valls portant tanta aigua. En un parell d'ocasions vam haver d'inventar-nos un camí alternatiu per les roques perquè la crescuda del riu s'havia menjat literalment la senda. La segona vegada, el fet de guanyar altura pujant per les roques em va fer divisar una construcció derruïda i abandonada. 'És el mas de Bossut', em va aclarir de seguida ell, que anava sempre uns metres davant, facilitant-nos tant com podia les coses. En apropar-nos, ens va explicar que encara es podia adivinar, entre les pedres caigudes, un antic forn tradicional, situat a la part anterior de l'edifici.

Una mitja hora més tard vam arribar a un gran prat verd en el que hi havia la segona construcció d'època del dia...i la darrera. Es tracta del mas de les Valls, una antiga vivenda situada en un lloc privilegiat, en una gran vall i ben a prop de l'aigua, la base de la vida. Aquesta explanada, ens va explicar el guia, és l'exemple perfecte de perqué li diuen el riu de les Valls: 'El recorregut està ple de vallades o petites extensions planes que, rodejades de les dues serres abans esmentades, atreuen l'aigua que va a parar al cabdal d'aquest afluent de l'Algas.

El mas de les Valls, des de lluny. Internet.

Lamentablement, aquí es va acabar l'excursió, ja que no vam poder travessar el riu per anar cap al Toll del Vidre. Això sí, abans d'empendre la tornada, esmorzar amb vi i olives del terreno i, per no perdre l'oportunitat, visita en cotxe al Toll del Vidre. No està malament per començar, per estrenar les botes barates del Decathlon i una il·lusió que esperem, pel bé d'aquesta quadern bitàcora, que dure molt.

L'antic mas de les Valls.