En kayak per l'Ebre: natura, esport i...sssh! Silenci

Després del Ventador de dissabte, diumenge era el dia gran. Teniem alquilades uns kayaks a l'empresa Rogles per fer el tram de l'Ebre que uneix Miravet i Benifallet. Després d'una breu explicació sobre com mantenir l'equilibri dins d'una canoa i com remar cap endavant sense tornar-te boig, comença la travessia.

Per als qui no ho hagin fet mai -jo entre ells fins diumenge-, no és gens complicat. Els primers metres l'equilibri és més bé precari, però quan agafes confiança has d'anar regulant els sprints per no acabar amb les mans destrossades. El primer en el que ens hem de fixar és Miravet i el seu castell, que té origens en la defensa musulmana de l'àmplia zona que posseien a la Península Ibérica. Posteriorment, la fortificació fou utilitzada, entre d'altres, com a caserna militar durant la Guerra Civil.

Segons explica la gent del terreny no sense certa ironia, el castell és més bonic des de fora que a l'interior. Es a dir, que tampoc val gaire la pena pagar per entrar. Una mica més endavant trobem un antic molí. Resulta interessant endinsar-se per veure els diferents espais d'aquest vell edifici. Un consell per als principiants -i ho dic per experiència-: si ho voleu fer, amb algún expert, ja que sortir pot esdevenir un autèntic maldecap.

Després de sortir viu d'entre la vegetació del molí trobem un bon tram sense cap edifici destacable. És un bon moment per perfeccionar la nostra tècnica i, si som experts o directament no volem millorar-la, deixar-se anar i gaudir del silenci. Aquest tram del riu Ebre és un dels únics en els quals la carretera no discorre paral·lela al cabdal, amb la qual cosa la tranquil·litat és genial. Tumbar-se al kayak panxa cap a dalt i mirar el cel entre les montanyes és un dels exercicis més aconsellables de l'excursió.

Invertim la dita castellana. Primer ve la calma i, després, una mena de tormenta. I és que després d'aquest recorregut relaxat trobem diferents platgetes per aturar-se i banyar-se a l'Ebre. És la millor ocasió per a, sempre amb compte ja que les corrents són considerables, fer una mica el boig. No cada dia et banyes al riu més cabdalós de l'Estat. Disfruta!

Tot el que està bé s'acaba i hem de tornar a la canoa. L'últim tram ens espera i, depén de com estiguem de forces, el darrer tram pot fer-se més dur del que sembla en un primer moment. Després d'un breu tram ja veiem una corva d'esquerres. Una vegada la fem, veiem al fons el pont de Benifallet (imatge superior). Els monitors que expliquen al principi les quatre coses importants ja avisen: el pont sembla un mirall, està allà al fons i sembla que no arribem mai. Els braços ja estan cansats i no remen amb tanta força i aquest tram, realment, costa.

Una cosa cal destacar de la travessia. El silenci es patent en tot moment. No molesta, flueix. És un element més de l'excursió que cal tenir en compte per disfrutar-la al màxim. El silenci a les terres d'interior és com aquell adjectiu que fa bo un sustantiu qualsevol. Forma part del paisatge, és inalienable. El silenci al Pinell de Brai és despertar-se i veure les serres de Cavalls i Pàndols, amb la seua història al coll, i sentir els ocells cantar al matí.

Bon dia!! -crides de bon humor-. Inevitable.

El Ventador

Barcelona crema molt a l'estiu. Calor, turistes extranjers, obres als transports públics. Si vens de turisme potser ni te'n adones, però per a qui treballem ací, acaba sent insuportable.

Acariciant ja una crisi i amb una necessitat preocupant de desconnectar, dissabte al matí vaig anar cap a la Terra Alta. Allà tenia garantitzat el que buscava: calma, menjar bo i una mica d'esport i de contacte amb la natura.

Dissabte a la tarda vam anar fins als Ports d'Horta de Sant Joan. L'objectiu era caminar una estona i, després, banyar-nos en algun dels salts d'aigua que hi ha a la zona. Vam escollir el Ventador. Per arribar-hi, hem de passar el poble d'Horta i enfilar-nos cap a Arnes. És en la carretera que porta a aquest poble (el darrer de Catalunya) quan trobem una pista a ma esquerra que ens fa desviar-nos cap a la muntanya.

Llastimosament no tinc fotografies, perquè el lloc és espectacular. Amb les roques de'n Benet -zona perfecta per l'escalada- de fons, ens encaminem montanya amunt fins arribar al punt més alt. Allà és obligat disfrutar de les vistes de la plana de l'Ebre. En dies clars, és possible veure com el riu va fent-se més ample fins al Delta.

Sens dubte hi deu haver rutes que pugen més amunt, pero nosaltres hem de baixar. Al fons ja sentim l'aigua, que quan cau des d'un lloc inòspit colpeja l'aigua tranquil·la d'un petit llac. Des d'aquí, des del Ventador, comencen moltes excursions de barranquisme que segueixen el curs del riu Canaletes. Però encara estem a dalt. Cal iniciar un descens d'entre deu i quinze minuts per una senda que, per a la gent que viu a la zona, ja es veu massa. Tenen por que la zona, un dels darrers reductes més o menys verges, s'acabe massificant de gent de ciutat que no entén la montanya com ells. O com diuen ells, que no l'entén.

La porta d'entrada al Ventador no és indicador, ni molt menys, de l'espectacle visual que veurem en uns instants. Unes grans roques, que passarem per un estret passadís, encobreixen el monument natural del que gaudirem en qüestió de segons.

En cap moment del descens es veu el salt d'aigua, que es manté en segon pla, tímid, amb la voluntat de restar en l'anonimat. Només el soroll inevitable el delata. En passar les roques, el deliri. Un petit llac que s'alimenta de l'aigua del desgel, que cau per entre dues roques amb força. Es tracta d'un salt molt net. L'aigua es passeja amb velocitat per la roca, pero en ningun moment se separa d'ella. No és la típica cascada.

Com no podia ser d'una altra manera, l'aigua està molt freda. Ara estem a l'agost i no era tan exagerat, pero jo he anat al setembre i recomane no banyar-se. Quin fred! Pero crec que arribar allà i no tirar-se a l'aigua és com un pecat. El pecat original, diria. I es que estirar-se en aquell llac i mirar al cel, entre les roques que deixen una petita finestra, amb el soroll de l'aigua de fons i l'espectacle de l'aigua fluint suaument, és senzillament difícil de pagar.

La tornada, ben fresquets, al capvespre. Amb el sol, cansat d'un dia on ha apretat els humans amb la seua força, amagant-se, a l'oest, darrere de les roques de'n Benet. Demà tornarà a sortir. I a mi em quedarà un dia de descans.

Redireccionant

Avui torne a tindre ganes. Després d’acabar la Cursa de les Fonts a Xerta (Terra Alta), vaig prendre una decissió, entre cansat i obligat. Havia arribat a un punt culminant en la preparació i en tres o quatre mesos no podria explotar-la, a causa dels estudis i les practiques.

Ara, amb una llicenciatura al coll que quasi em dona més maldecaps que alegries, torne a tenir temps i ganes. No de fer curses de 25 quilòmetres, sinó de fer coses, de recuperar les ganes per l’oci, pel temps lliure, en definitiva, les ganes de ser feliç.

No han estat uns mesos fàcils. Ni ho seran els que vindran. Periodisme, joventut i treball digne són tres conceptes renyits. En qualsevol cas, són èpoques que s’han de superar, i què millor que reemprendre aquest projecte, que ningú segueix però que durant un temps m’havia arribat a enganxar, m’havia empés a sortir a la muntanya, a disfrutar-la, a sentir-la com quelcom que també està a dins meu.

Ho he vist clar mentre aquest matí de diumenge passejava, amb el diari sota el braç, per Ciutat Vella, el barri antic de Barcelona. Com tota capital, la Comtal té coses molt bones i d’altres no tant. És curiós com als llocs on hi ha més gent és on et pots sentir més sol, més indefens i fins i tot insignificant. No resulta fácil, quan vens d’un poble de 50.000 habitants, no trobar el teu lloc a Barcelona.

És el resum del que em torturava fins aquest matí. Però he passejat, m’he tornat a sentir lliure, i he vist que val la pena. Que passar totalment inadvertit té les seues coses bones. Que les grans ciutats són tot oportunitats, moments. Que aquí passen trens –tot i la RENFE- cada cert temps. I què Barcelona és preciosa.

Baixant per la Rambla, només cal desviar-se a mà esquerra per endinsar-nos al barri Gòtic, un conjunt històric on, per moments, pots tractar d’entendre com era la Barcelona d’abans del segle X sense trobar molts impropis. Excepte els turistes estrangers, que abarroten els carrers de Barcelona amb les seues càmeres tant impresionants com inabarcables i el seu anar despistat però somrient. Un dels carrers més màgics és el de la Roca.

Es tracta d’un carrer estret, d’edificis antics, molts d’ells en runes. A pesar que podria estar molt més cuidat, el seu aspecte deixat ajuda a comprendre un passat en el que no existia la restauració ni les brigades de neteja. És una mena de passadis estret envoltat d’ombra i, al fons, al final, veus la llum. És el final del carrer, que t’aboca al passatge del Cardenal Casañas. Des d’aquí ja es pot veure la Parròquia de Santa Maria del Pi.

Donant una volta per les botigues del Gòtic obertes al públic per rebaixes ens trobem sorpreses com un grup de pintors que dibuixen al carrer, o una fira de productes artesanals. Tot, amb un sol agradable tocant-nos el clatell.

Aquí no s’acaba ni Ciutat Vella ni el Gòtic, però sí aquest post. Diuen que fer-los massa llargs dificulta la seua lectura. No siga cosa que el baix índex de lectures es dega a això.

L'obstacle més dur -i gratificant-

Potser ja és hora de parlar de la Cursa de les Fonts. Fa més d'una setmana que la vaig córrer i no fa ni dos dies que estic recuperat. Sense cap dubte, ha estat l'obstacle més dur al que m'he enfrontat mai. 25 quilòmetres de muntanya, amb una baixada més dura que la pujada, i quasi tres hores i mitja d'esforç. 79é de més de 200, que no està malament per ser la primera tan llarga.

La cursa comença per a mi el dia abans, ja que vaig ajudar a l'organització a pujar beguda als punts de control. L'excursió prèvia em va servir per adonar-me'n que el què anava a fer estava al límit entre el que pot fer una persona que està bé físicament i el que pot fer una persona molt preparada. El resultat em demostra que estic bastant a prop d'aquest límit, que els dies d'entrenament solitari han servit per alguna cosa més que per pensar.

La prova va començar cap a les 9.00 hores a la plaça de Xerta (Terra Alta), un poble situat a l'esquerra del riu Ebre, a pocs metres de la mateixa llera. Situat molt a prop del parc natural d'Els Ports, a pocs quilòmetres del nucli urbà podem trobar paisatges molt vàlids per als amants de l'excursionisme. Dir escarpats potser seria dir massa quan la Coscollosa (879 metres) és el punt més elevat, però és suficient per endurir una prova espectacular pels paisatges i pel terreny, un constant ascensor que més enllà de l'ecuador de la prova es converteix en un trenca-cames.

L'ecuador, a la font de la Vall de l'Infern. Un dels punts més elevats des d'on s'adivinen les històriques serres de Cavalls i Pàndols. Les mateixes que van veure morir tants republicans em veuen sofrir. Dins del que cap, vaig encara molt bé. Aquestes dues serres, protagonistes involuntàries d'un dels episodis més dramàtics de la història d'Espanya, no seran testigues del meu declivi.

Encara, però, tardarà en arribar. Haurem de coronar la Coscollosa, més o menys al lloc 45, per iniciar el meu particular malson en forma de baixada. Cansat com estava, amb un calçat poc adequat i havent entrenat sempre sobre asfalt, quan difícilment trobava el poble des de l'altitud veia que em quedaven nou quilòmetres de sofriment. Ni més ni menys. Veia que estava al mateix lloc on el dia anterior havíem trobat un grup de cabres i que la distància que havia de recórrer era llarga, ja que al tros que vam fer fins a l'alberg que el Centre Excursionista de Xerta té a prop de la Font Nova encara quedava un bon tram fins al final.

Així doncs, m'ho vaig prendre amb calma. La meua reflexió va ser: "Ara acabaràs segur, així que més val acabar en condicions que arriscar i lesionar-se". En efecte, per molt dura que sigui per a mi la baixada, només em feia falta caminar per arribar a la meta. Encara vaig córrer molts trams; d'altres preferia deixar-me dur. En arribar a la Font Nova m'havia de cordar les sabatilles i un home em va dir que em sentara. No recorde si li vaig contestar, però vaig pensar que si ho feia, abandonava. Vaig seguir.

Així, alternant trams de trot amb d'altres de caminada, vaig arribar al poble. La meua alegria era immensa, així que en veure una dona que m'indicava el camí a la meta, no vaig poder evitar dir-li: "Quin poble més bonic!". Ella em va respondre, i vaig continuar corrent, gastant els darrers grams de forces en el tram final, ple de gent que t'agraeix el teu esforç. Encara que saps que fan el mateix amb tots, no pots evitar sentir-te especial. Quan ho penses, no et sents especial per ells, sinó per tu. Val la pena -almenys per a mi-. Val la pena per saber que l'esforç té recompensa, que amb voluntat és pot aconseguir. Val la pena perquè una cursa són, a més de moltes passes una rere l'altra, moltes anècdotes i persones que estaran al teu cap molt de temps. I, sobretot, val la pena perquè m'agrada. A pesar de la setmana de cruiximents.

La hipocresia feta professionalitat

Com que més val tard que mai, tornem a estar aquí. I torne no per parlar de cap viatge ni de cap paisatge, sinó per reflexionar sobre el footing. Per reflexionar sobre la competitivitat -una característica humana, en la meua opinió- i sobre la professionalització a què ens aboquen determinats comportaments. I tot, a base del que m'ha passat durant els últims dies.

Com que fa un temps que solc anar a córrer cada setmana, vaig decidir apuntar-me a la Cursa de Bombers. Sobre 10 quilòmetres, vaig pensar que era una distància que podia recórrer sense gaires problemes i que seria una bona pedra de toc per provar de què havia servit l'entrenament. Innocent, vaig pensar que el més normal és recollir el dorsal el dia de la cursa. Però havia oblidat que Nike era qui organitzava l'event. I es veu que l'organització havia determinat que es recollira el dorsal dies abans de la cursa, fet molt raonable tenint en compte que hi havien 15.000 inscrits.

Molt raonable, sí, si el mateix dia de la cursa els innocents com jo i ¡també la gent que ve de lluny per córrer, per favor! tinguera l'oportunitat de recollir el seu dorsal, la seua samarreta -molt mona, per cert- i córrer. Des de Nike obliden que no tots som Reyes Estevez ni Marta Dominguez i que hem pagat quasi 20 euros per córrer. Només per la il·lusió de comprovar que el nostre esforç després dels dies d'entrenament es veu reflexat en una millora física. I arribem a la competitivitat, característica inherent a l'humà. Necessitem superar-nos -que no és sinònim de guanyar-, és una condició sense la qual participar no té sentit. També és diferent del joc net. És compatible.

Per això, quan hem fan comparar entre caminar per gaudir del paisatge i córrer sense fixar-se tant en els detalls, dic que els dos. Per què córrer té el punt d'adrenalina que, com a mínim a mi, hem torna boig. Competir és sa, d'això no en tinc cap dubte. Però s'ha de competir des del respecte a l'altre. El més greu és quan per una tonteria i havent pagat la teua entrada, no et deixen competir. Eh, Nike?

P.D.: Diumenge, la Cursa de les Fonts de Xerta . Una altra oportunitat per medir les meues forces. 25 quilòmetres per veure recompensa't tot un esforç. Admitim apostes.

Virgen de las Nieves - Pantà de Koixta - Virgen de las Nieves

Prenent com a punt de partida Urzainqui, Irati queda més o menys a una hora de camí per la N-137, carretera de la que només deixarem enrera per emprendre l'ascensió a l'ermita de la Virgen de las Nieves, un dels eixos principals sobre els que s'organitza aquesta gran reserva natural.

Parle de gran reserva perquè el d'Irati és un dels boscs de faigs més importants d'Europa. Dit això -ja he justificat la visita-, ens vam trobar un paisatge impresionant pel predomini del gris. Ens trobem en un temps intermig entre el cru hivern pirenenc i la verdor primaveral. El resultat és que els faigs s'han quedat nus a causa del fred i estan en procés de recuperar verdor, bellesa, frescor.

Però no per això vam deixar de gaudir d'un dels espectacles més purs que ens pot oferir el pirineu espanyol. Es tracta d'un bosc amb tanta profunditat, tant tancat, amb tantes oportunitats per deixar de pensar racionalment i deixar anar la imaginació que senzillament...ho vam fer. Tractar de trobar l'horitzó a l'espés bosc de faigs és sinònim -o quasi bé- de caure derrotat per la immensitat. Si hi ha bruixes, han d'estar ací. És el paisatge idoni. Qui passetja pels múltiples senders no pot saber que hi ha més enllà de la seua vista, que només veu faigs, pins rojos i avets perdent-se en el que sembla ser el final però que només és una avançadeta del conjunt.

Pantà de Koixta

Vam escollir l'excursió Virgen de las Nieves - Pantà de Koixta - Virgen de las Nieves (vegeu Koixta) perquè ens va fer gràcia el fet de poder veure un pantà. A més, es tracta d'una ruta circular, fet a tenir en compte si no es té un cotxe que et recull on li diguis. És millor tenir clar, sobretot estant lluny de casa, l'origen i el final per no haver de veure-te-les amb una bruixa. O amb coses pitjors. Temperatures extremes, per exemple.

Doncs bé, l'excursió comença a prop del parador de l'ermita de les neus, des d'on s'agafa el camí número 69, que coincideix amb el que abans era part de la ruta del GR-11. Després de les bromes dolentes però inevitables sobre el número de la senda, comença una ascenció pràcticament constant de 5 quilòmetres i mig que duu al pantà de Koixta. En aquesta època de l'any, i a l'espera que el desgel li tire una ma, té un aspecte bastant pobre. Però l'entorn és simplement increible. Com passa amb tots els rius, creen la seua pròpia vall. El que fa especial aquesta és el fet que està envoltat d'un bosc tant profund i dens que quan arribes allà i trobes tant d'espai et sembla veure la llum, tornes a ser lliure d'alguna manera.

Mai cal oblidar l'alimentació i, abans d'emprendre el sender 60 de tornada cap al punt de partida -el peix que es menja la cua, sempre constant a les nostres vides, semblaria que ens fa falta i tot-, cal recobrar forces. Fruits secs, molta aigua, un bon entrepà amb formatge Roncal, del terreno que dirien per ací i, a poder ser, la bota de vi, sobretot si després tenim vint minuts per rendir-nos al sol del migdia.

La tornada és, no podria ser diferent, quasi tot baixada. Parada obligatòria es el mirador d'Akelerreria. No sabem a que deu el nom -¿potser té relació amb l'aquelarre, el ritus pagà propi de les històries de bruixes?-, només tenim clar que gaudirem d'unes bones vistes. No ens enganyem. Veiem el riu, convertit en un petit fil d'aigua per l'altura, i l'altra banda de bosc, per on hem vingut. Es veu tota la vall, amb les muntanyes dels Pirineus, i es pot comprovar l'efecte de l'erosió en la muntanya per on hem vingut, que ha convertit un paisatge fa molts anys pla en una mena de canó molt vistòs pels ulls.

Tornant al camí 60, ens endinsem a la tornada del mirador en una baixada en picat en un tram on el bosc és si cap més dens. Qui escriu aprofita per trencar la rutina de grup i avançar-se uns metres per escoltar els ocells, que canten quan es queden sols, com aquells cantants frustrats que canten a la banyera. Però millor, molt millor. I així, distret gràcies als alats, anem poc a poc posant punt i final a la caminada. Un final imaginat que es fa molt més evident quan, entre les rames pelades dels faigs, divisem l'esglèsia abandonada de la Virgen de las Nieves. D'allà al parador, al cotxe i a l'hostal, passant per Otxagabia -on comprem l'obligat patxaran de la zona i visitem un poble que es prepara per la Setmana Santa- i per l'empat del Barça al Mediterráneo d'Almeria. Sempre igual, a can Barça. Continuarà.

Un tast al pirineu navarrés (II)

Després de tot un matí de cotxe, no hi ha res com mullar-se de cap a peus descarregant les motxiles a l'alberg. Ens rep el Pirineu, i ho fa a la seua manera. Nosaltres, que venim del benigne clima mediterrani, no podem més que prendre'ns-ho amb humor i interpretar-ho com un avís. No ens confiarem.

Ja a l'alberg, decidim que abans que res ens toca migdiada. Les bones costums no es perden, i menys estant de vacances. La nostra sorpresa és gran quan ens despertem i brilla el sol als carrers verds de liquen d'Urzainqui. Això és del tot imprevisible. Són més de les cinc i és hora de moure's. El temps acompanya i decidim dedicar la tarda a fer una ruta pels pobles dels voltants. Primer de tot el mateix Urzainqui, un poble que se situa en el curs del riu Esca entre Isaba i Roncal, els dos principals pobles de la vall. Segons ens explica el propietari de l'alberg Armaia, el poble compta no més de 40 habitants a l'hivern, tot i que hi són uns 90 censats.

El silenci al que la solitud condemna al poble es trenca en arribar al frontó de pilota basca, un autèntic esport nacional als petits pobles navarresos. Allà, uns joves fan quatre cops. Tot i que no seràn mai campions d'Euskal Herria -tampoc ho pretenen-, a nosaltres ens serveis per distreure'ns cinc minuts.

Això és fet i fet, ja que en passar el frontó arribem al final del poble. Allà, l'inici d'una senda indica que en aquell punt començava l'antic camí cap a Isaba. Donem la volta per la part alta del poble, on ens adonem de dues coses. La primera, la bellesa del paisatge. Només cal pujar dos o tres carrers -si se li poden dir així- per gaudir d'una panoràmica d'Urzainqui i les muntanyes dels voltants. La combinació de colors ajuda a entendre on estem. El verd que tot ho envaix, símbol inequívoc de natura; les construccions de pedra grisa, que ens indiquen que allà fa un fred de mil dimonis; i el color gris del riu -gris per la poca profunditat, l'aigua és transparent i agafa el color de les pedres-, motiu i protagonista omnipresent de tots els paisatges del Roncal.

El segón, la construcció de vivendes unifamiliars a l'altra banda del riu, on comença a gestar-se un altre Urzainqui. Aquesta és segurament la zona més verge del Pirineu espanyol, però la societat de la informació no deixa res ni a l'atzar ni en el buit, així que poc a poc els turistes seràn cada cop més freqüents. ¿Com ho viuen els habitants de la zona? Sentiments enfrontats. D'una banda, són feliços a la seua manera, entre ells. De l'altra, turisme és sinònim de progrés econòmic, i qualsevol diu que no. L'ideal, com diu la propietaria de l'únic bar, que vingui en dates assenyalades. Encara ens adonem d'una tercera particularitat. Normalment, les cases als pobles solen estar juntes. La pared d'una es aprofitada per la contigua per gestar-se. No és així a Urzainqui, on entre casa i casa hi ha una mena de passadís estret per on no passa ni una persona. ¿Per què serà?

Roncal i Isaba

Una vegada passejat el que serà casa nostra per tres dies, anem cap a Roncal, poble que dona nom a la vall. Es tracta d'un municipi una mica més gran que Urzainqui, tot i que el leitmotiv, les característiques principals, són les mateixes. El riu Esca a un costat, paral·lel a la carretera, carrers fets de pedra -així com també les cases-, i una tranquilitat que només s'esvaeix quan algun visitant es creua amb nosaltres. Pocs natius, alguns turistes aprofitant els dies abans de Setmana Santa per evitar aglomeracions. De Roncal no es pot marxar sense un bon formatge, que es pot comprar a qualsevol establiment del poble -a qualsevol, també a l'estanc!- o a la sortida, a la fàbrica de formatges. No obstant, és recomanable, si la visita es fa l'estiu, seguir per la mateixa carretera cap amunt, passar Isaba i continuar fins trobar una masia -a prop de Belagua- amb un cartell on s'anuncia la venda de formatge Roncal. De veritat que val la pena el desplaçament, el mètode i el gust final s'ho valen.

Isaba és una mena de capital de comarca. Bastant més gran que Urzainqui i que Roncal, també té molts més establiments que aquests dos. Situat a prop de la penya Ardibidiguinea i a prop de la d'Ezkaurre, coincideix amb el naixement del riu Esca a partir de la fusió dels rius Uztarroz i Belagua, que també donen nom a dues poblacions veïnes. En aquest poble, que no supera els 500 habitants, hi ha algunes esglèsies interessants per veure, tot i que la màgia i l'encant d'aquests poblets està en el passeig, en les vistes generals i en els detalls de les flors als balcons, o de les antigues portes de fusta, o del somni de tenir una vida més tranquil·la lluny de la ciutat, sense pensar en les contrapartides negatives de la vida al camp.

Uztarroz, Otxagavia, Belagua o Burgi són alguns dels pobles que queden a prop i que val la pena visitar si s'està allà. Encara que tots similars, caminant-los te'n pots adonar de les particularitats de cadascun, quasi imperceptibles i gairebé indefinibles però clarament existents. ¿Com s'explica si no que no et canses de veure'n un rere l'altre?

Un tast al pirineu navarrés (I)

Aquests darrers dies he estat al pirineu navarrés. Tinc ganes d'explicar com han anat aquestes mini vacances a la que és segurament la part més desconeguda de la cadena muntanyosa que fa de frontera natural amb l'Estat francés. El valle del Roncal, una planícia envoltada de muntanyes regada pel riu Esca; la selva d'Irati, un dels boscs de faigs més imponents d'Europa o el pic d'Arlas, passant per tota una sèrie de pobles de somni. ¿O potser de malson?.

Diuen que l'origen de totes les bruixes d'Europa es troba als Pirineus, que la resta o bé són còpies barates o 'germanes' de les pirenenques. Més enllà del que crega cadascú sobre els fenòmens sobrenaturals, és indubtable que Irati en concret i els pobles del pirineu navarrés en general serien llocs ideals per a aquestes dones amb poders, envoltades de mística i de preguntes sense resoldre. No vull contestar-les, només iniciar un recorregut que em torne a portar als llocs on fa res hi era de cos present. Per no oblidar, per tenir-ho ben present. Allà va.

Sembla que el comandante en jefe marxa. Se'n va una persona -Fidel Castro, pels despistats- que no deixa indiferent ningú. Als mitjans de comunicació, multitud de diàlegs sords entre castristes i anticastristes i pàgines plenes d'anàlisis que no analitzen res de nou. La societat ens dividim entre nostàlgics i pretessos demòcrates. Poca coherència i massa ideologia. Entre tanta palla i paper mullat, una frase d'Oswaldo Paya, un dissident que viu a l'illa i que dirigeix un moviment cristià d'oposició al règim. Tothom qui opine sobre Cuba hauria de tenir en compte:

"No piensen en Cuba como un espectáculo sino como un sitio donde viven 11 millones de seres humanos"

Amèrica

Soc un gran amant de la política, no ho puc negar. M’encanta la idea de política com la solució dels conflictes que afecten a una comunitat. Tot i que aquesta definició no s’ajusta exactament –ni de bon tros- al que avui entenem per política, igualment la meua vocació em fa seguirla dia a dia.

I l’actualitat a política és ara mateix sinònim de primàries americanes. Com tothom, tinc prejudicis i un d’ells té a veure amb els Estats Units d’Amèrica. Quan es va despertar la meua consciència política –allà pel 2001, amb la invasió d’Iraq- em vaig manifestar contra la guerra, contra el trio de les Açores i el meu odi es va traslladar a tot allò relacionat amb la primera potencia mundial.

Doncs bé, aquestes primàries m’estan fent canviar una mica la perspectiva sobre els EUA. En primer lloc, és perquè el seu bipartidisme no és tant simple com pensava. És cert que només tenen dos grans partits però l’amalgama de tendències dins les files demòcrates i republicanes substitueix la falta de pluralisme amb més o menys garanties. Sense anar més lluny, els dos candidats que a dia d’avui tenen més opcions de representar els seus partits a les presidencials –Obama i McCain- són dos persones que es definiesen com trencadores. Venen de fora de l’establishment, diuen.

La meua visió de la societat americana també era simplista. Els tòpics fan pensar en ultraliberals, malalts de McDonalds, bel·licisme i altres aspectes negatius. Interessar-se pels EUA –gràcies primàries, doncs- és descobrir una societat que no està ni més ni menys malalta que l’europea. Plena d’excepcions i heterogenia. Una resposta possible és que qualsevol ideologia necessita una contra. I el liberalisme i els valors conservadors i conformistes dominants al món actual creen resistències, unes actives i altres passives.

Darrerament han arribat a les meues mans diferents documents sobre resistències passives. I m’encanten, potser més que les actives. Són persones inadaptades que, en veure’s indefenses, es converteixen en una mena de tortugues nòmades. Es creen una crosta per poder viure. Són tímids, m’agrada pensar que és per què no creuen que fent el que fan, vivint com viuen, siguen millors ni pitjors que la resta. És potser això el que més em fascina, la seua indiferència. No necesiten proclamar que no els agrada el sistema, potser tampoc els serviria de gaire. Accepten el seu statu quo i en poques ocasions busquen millorar. És fácil dir que són bojos, jo ho crec en part. Però no crec que siga el més important.

Bobby Fischer és un dels exemples més mediàtics. La seua mort va servir per tal que gent com jo descobrira la seua història. Però n’hi ha molts d’anònims. Un d’ells, Chris McCandless, un jove de Washington que, en acabar la carrera, va decidir abandonar-ho tot i viure una aventura per América amb un destí clar: Alaska. A pesar de tenir clar el destí, no tenia un objectiu clar. Aquesta és la sinopsi de la pel·lícula Hacia rutas salvajes, una adaptació del llibre de Jon Krakauer.

Doncs bé, ha estat aquest llibre el que m’ha servit per descobrir i interessar-me pels paisatges que amaga América. Potser estan darrere dels grans edificis de Washington. Però el més important és que hi són, per què és la única condició per a que la gent a qui li interessa els disfrute. I quan més famosos siguen, pitjor per a la natura. Com Collserola, vaja. Els paisatges marrons, polsossos, inmensos i desèrtics de l’oest o les muntanyes verdes i blanques d’Alaska, al nord. A un paisatge desèrtic de l’oest, de grans planícies sense vegetació, on la immensitat es menja la presència humana, és on es desenvolupa No es país para viejos, el film protagonitzat per Javier Bardem i dirigida pels germans Cohen. M’ha impressionat la pel·lícula, però sobretot m’han captivat els paisatges. Diuen que una imatge val més que mil paraules.

Comentaris (II): Bookcrossing al mercat de Gràcia

No em puc resistir a dir-ho. Avui he descobert una d'aquelles coses que t'alegren el dia sense que puguis saber ben bé perquè. Anava pel mercat de Gràcia i he vist una parada de llibres antics per un i dos euros. 'Mira, la típica parada', he pensat. I m'he posat a remenar.

Tinc la costum de comprar llibres en aquestes paraules. És una mescla de romanticisme i sorpresa, ja que pagar un euro pels milions de lletres que, juntes, formen el conjunt harmònic que forma un llibre, em sembla no pagar res. Em sembla un regal provinent d'una mena de més enllà. Qui sinó un èsser diferent -que no totpoderós- vendria la màgia d'un llibre per només un euro?

Doncs bé, remenant he trobat El topo, de John Le Carré. No soc cap amant de les novel·les policíaques però una vegada a un bookcrossing ja en vaig agafar un d'aquest autor i em va agradar. Estaba esperant que algú vinguera a cobrar-me el llibre quan he vist una bústia on, literalment, es podia llegir: 'Deixeu els diners a dins'. Senzillament, ho he trobat fantàstic. Lluny de classificacions, lluny de convencions. Encara hi ha gent que confia en nosaltres, a pesar de tot...

Amb una bici dels anys vuitanta, ¿es pot demanar més?

Avui redescobrim Collserola. Ja hi vaig estar l'any passat, curiosament amb un altre foraster. Aquesta serralada sembla condemnada a l'oblit per a milers i milers de barcelonins que busquen projectes més ambiciosos -o simplement més llunyans- per als seus moments d'esbarjo. És difícil d'entendre que un paratge tant peculiar -una serralada com aquesta just darrere d'una de les urbs més cares del món, segons un estudi publicat fa dos dies- sigui també un paratge semioblidat. Però bé, no anem a descobrir ara que l'èsser humà és capriciós i arbitrari. Collserola no és apta per a molts. Millor per a la resta.

L'excursió comença vora les 9.00 del matí. No serà llarga, tant pel meu estat de forma, encara creixent, com pels examens d'una carrera que comença a desesperar no per difícil sinó per dolenta. Cal afegir que la bici -una mountain bike de més de 15 anys- tampoc ajuda a realitzar grans sortides. Però tinc ganes d'estar una estona sol fent esport.

En primer lloc toca, com la resta de pobres del món, agafar el transport públic per arribar a la localitat de Sant Cugat del Vallés. Allà, just a la sortida dels FGC, ja es visualitza l'objectiu del dia. El Tibidabo, en la seua versió vallesana, donant-me l'esquena. A pesar del lleig, no perd ni un pel del seu encant. És realment preciós i, no sé ben bé perqué, no pot deixar de recordar-me, a una altra escala, al Mont Saint-Michel (Bretanya francesa). Potser per què ambdós em transporten al món del conte, on res és cert i només et creus el que vols, on la realitat s'ajusta a la imaginació i no a l'inrevés com en aquest món en què ens ha tocat viure.

Partim des de l'entrada al parc natural de Collserola al terme municipal de Sant Cugat, que és la pista que fa d'entrador a l'edifici de la Torre Negra, una construcció militar romànica del segle XII que deu el seu nom al color obscur de les seues muralles. Si tenim temps podem entrar i veure'l de més a prop. Val la pena.

Les pistes no tenen secret, estan molt ben assenyalades. Més o menys hem de seguir el camí que duu a Sant Medir, molt famosa a Gràcia per la peregrinació que encara es fa cada any cada 3 de març. Segons conta la llegenda -d'origen cristià-, Sant Medir era un camperol que va ser enxampat pels romans l'any 1303 mentre plantava faves. Era una època de forta persecució als catòlics i la llegenda conta que un peregrí gracienc va fer el primer peregrinatge al lloc on vivia el sant l'any 1830.

A pesar d'aquesta explicació, no estava jo per a massa festes el passat dissabte. De seguida vaig comprendre que tindria problemes. Exactament en l'instant en què, tastant els primers desnivells, vaig voler canviar al plat petit. La cadena va dir prou, són massa anys els que tinc. I se'n va sortir de l'engramatge. Sense plat petit, qualsevol pujada és una exageració, qualsevol desnivell una quimera. Vaig fer bastants metres amb la bicicleta a la mà, ho reconec. Van ser estones que vaig aprofitar per reflexionar sobre les sortides en bicicleta. Crec que, havent tastat els dos tipus, preferisc la caminada a la sortida a dos rodes. Bé es cert que totes dues tenen avantatges. A peu, el paisatge es disfruta molt més, hi ha més temps i millors condicions físiques, ja que les pulsacions no s'acceleren tant. No obstant això, en bicicleta té el seu instant en forma de superació i d'adrenalina. S'han de combinar.

Pensant, pedalant, sofrint, em vaig desviar, fent cap a la carretera de l'Arrabassada. La primera vegada que vaig venir a Collserola vaig fer més tram per pista. Ho vaig agrair, puix l'asfalt és una mena de balsam per a les cames. La pendent es suavitza i ja no és impossible pedalar amb el plat mitjà. Faig una parada per descansar i afrontar el darrer tram, i pense en la tranquilitat del lloc, en com viuen els pocs afortunats amb diners que tenen una casa en aquesta zona. Injust. Estrene format video i continue cap a dalt:

I el Tibidabo cada cop està més a prop. Pense en el que havia llegit el dia abans documentant-me sobre el lloc. En l'origen també cristià del seu nom, fruit de la unió de dues paraules llatines que volen dir 'et donaré'. Segons la documentació de l'època medieval, aquest cim de 512 metres s'anomenava Puig Aguilar i van ser els monjos de la Vall d'Hebrón els qui van adaptar un passatge bíblic al lloc. La història diu que Déu, passant davant la muntanya, va preguntar al diable que preferia; el control de la ciutat que s'estendria al peu del cim o la glòria del cel. Obviament, el maleït es va quedar amb Barcelona. Curiós.

Una vegada a dalt, toca hidratar-se, contemplant la millor visió aèrea de Barcelona. En dies clars es pot veure, a més de tota la ciutat de banda a banda de la Diagonal, les illes Balears. Dissabte no era un bon dia. A més, feia un fred de morir. Vaig decidir no demorar-me més i començar la baixada. Ho vaig fer despedint-me d'uns companys que vaig trobar al cim i que em van fer pensar que, malgrat tot, hi ha gent que sap que és Collserola, que disfruta, que viu, que respecta aquest paratge, el pulmó de la Comtal i del Vallés Occidental.

El dia era fred i obscur. Millor tornar cap a casa.

Culades a Penyagolosa (1.814 metres)

Penyagolosa gegant de pedra la teua testa plena de neu, Penyagolosa, Penyagolosa a la tempesta, al sol y al vent fita senyera del poble meu

No són només tres comunitats diferents, sinó tres realitats diferents que una vegada, allà pel segle XIII, es van unir per formar una unitat política descentralitzada en la que cada regne tenia institucions i lleis pròpies. Era la Corona d’Aragó, i era una època en la que per determinar un model polític propi no s’havia de tenir en compte –o no tant, en qualsevol cas no era determinant- el què feien i com ho feien a terres llunyanes. Actualment, per determinar si Kosova ha de ser independent de Sèrbia, s’ha de tenir en compte les conseqüències que això pot tenir a Espanya i el seu model territorial. Sona a patetisme. O a geopolítica, qui sap. En qualsevol cas, un no pot evitar pensar que les fronteres són molt poca cosa, que el temps i la política les canvien i que el que avui és una entitat autònoma, demà pot ser un país. Aragó, Catalunya i el País Valencià formaven, amb Mallorca, una entitat més o menys confederal a l’Edat Mitjana, i ara formen part d’un Estat amb 17 comunitats autònomes i un model a seguir que és tabú. I les fronteres físiques continuen sent les mateixes. Allà continua, com al segle XIII, el cim de la Batalla, fent de frontera.

Precisament, aquest cim de la Batalla –no sabem a quin fet històric deu el seu nom- és un dels que es veu de pujada cap a Penyagolosa. A banda de petits i mitjans tossals com aquest, també es veuen, amb l’avantatge que proporciona l’altura, els petits pobles de la comarca de l’Alcalatén. Xodos, Benafigos, Villahermosa del Rio, Vistabella. Petits conjunts de cases que cada any perden habitants però que, en canvi, cada cap de setmana s'omplen de visitants que busquen sortir de l’estres de les ciutats. Contradiccions. També es veuen infinitat de masos, la majoria deshabitats, molts d’ells abandonats, tots amb un nom i una història darrere.

Pic de la Batalla, límit amb Catalunya i Aragó.

Dos hores després...

Dissabte passat tot va començar a Sant Joan de Penyagolosa, antic monestir i actual alberg i restaurant. Abans, poc més d’un hora de cotxe durant la qual els peus es van anar gelant progressivament. Senyal que a fora el temps no era el mateix que a la Plana Baixa. Vam passar el coll de la Bassa (505 metres) abans d’Atzeneta. I després, l’altura del Collao (1.055 metres) ens va proporcionar unes vistes precioses del pla de Vistabella, terra fèrtil que, a vista d’àguila, sembla un puzle desigual de colors tots ells càlids.

Una vegada a l’històric monestir on encara dormen els peregrins de les Useres en la seua visita primaveral (el darrer divendres d’abril), ens vam encaminar cap amunt pel barranc de la Pegunta, un bosc meravellós. Diu l’escriptor Enric Roncero, un dels grans coneixedors del cim, que si hi ha algun bosc al País Valencià que mereix el qualificatiu “d’encantat”, és aquest. Realment, té part de raó, a pesar de l’òbvia ficció que acompanya a la frase. Sempre mirant cap amunt, saps que puges a Penyagolosa però no veus el cim. Només la vegetació -és un dels paratges amb més biodiversitat del país- i, a una certa altura, un filet d’aigua del desgel, t’acompanyen. El fred, també. I, en dies tapats, una foscor mística, que sembla ser l’anticip
d’alguna cosa gran.

En deixar enrere la Pegunta, que conta amb tota una sèrie de panells descriptius de la vegetació, de seguida ens sorprèn un petit refugi recentment reformat des d’on comença la vertadera pujada, la que fa mal als bessons, la que permet veure-ho tot des d’un altre punt de vista. Allà em vaig dirigir a un petit tossal i vaig poder contemplar un moment que gent que ha estat vint anys fent muntanya no ho ha aconseguit; vaig veure passar un grup de set o vuit porcs senglars travessant un clar dins el bosc. Tinc proves. Extraordinari.

Un grup de senglars es va creuar en el nostre camí.

Encara sorpressos per la troballa, cap amunt amb una altra sorpresa: encara queda bastant neu de camí al cim, a pesar de que fa setmanes que no neva. S’ha conservat per les baixes temperatures, però és tot gel, fet que és un perill de cara a la baixada. Les culades seran una constant. Seguim amunt, girant-nos a contemplar el paisatge que deixem darrere, avall. Els pobles, que semblen joguines. Inevitablement, un pensament: “Que petits som”. I així, pensant en unes coses i altres, pendent que el grup no es trenque, immortalitzant el moment tant a la càmera com al cervell, ens sorprèn el cim. Són dues puntes diferents separades per un barranc vertiginós que, segons m’informa l’entès que ens guia, es pot escalar. Queda pendent, apuntat com a repte futur. Han estat dos hores, toca recuperar. Begudes isotòniques, glucosa, fruits secs i fruita. Falta la bota, però decidim que el vi ens el farem baix, al restaurant. Un bon premi després d’un matí que comença a les 07.30 i que invertim caminant, coneixent. En definitiva, pujant a Penyagolosa a culades.

Comentaris (I)

Vaig marxar a Itàlia llegint la Vanguardia:

"Fuentes de la presidencia del Gobierno (israelí) afirmaron que Olmert continuará el proceso negociador con los palestinos como si no hubiesen ataques de cohetes desde Gaza y luchará contra los comandos islamistas que atacan territorio israelí como si no hubiese proceso de paz".

Fantàstic. Avui, ressaca del viatge, comencem el dia amb la notícia que Israel ha enfortit les mesures de boicot, que afecten al milió i mig de persones que viuen a la franja. Ni aigua, ni llum, ni aliments, ni llibertat de moviments. Felicitem-nos, el procés de pau està en marxa!!

Una família menja sense llum a Gaza.

Cap de setmana a la Toscana

Tres dies per Itàlia, iniciats amb l’esperança de desconnectar d’un món universitari cada dia més desesperançador i acabats amb satisfacció. Florencia i la Toscana, els mitjans cap a la felicitat. Florencia, una ciutat que visitava per segona vegada i de la que he tornat més enamorat. “És molt habitable”, vam comentar. És cert. A banda del centre, sempre ple de turistes que semblen còmodes en aquells carrers massificats, la resta és una mena de poble en el que els monuments –Duomo, Santa Maria Novella, San Lorenzo, Piazza della Reppublica- formen part de la qüotidianitat de la gent. Et sorprenen per tot arreu. Gires un carrer i apareix la cupula del Duomo, imponent. A dos minuts, San Lorenzo, amb el seu mercat i el seu característic olor a pell.

I, com dividint dues ciutats diferents, l’Arno, sempre present a la vida florentina. Com a lloc per a l’oci, el turisme, l’esport, per a tot. Amb el seu Ponte Vecchio, bàsic per entendre Florencia o per deixar-la d’entendre -¿Per què les botigues de joies han de trencar la màgia antiga del pont?-. Disfrutar d’un passeig nocturn, lluny de les aglomeracions del dia, amb les cupules de la zona vella reflexant-se per un llit que sembla funcionar amb llum solar, no té preu. Tot és calma, res molesta. Com al mirador de la Piazza Michelangello, la millor vista de la città.

Un dels llocs més emblemàtics és la Piazza Della Reppublica. És un lloc representatiu de Florencia en el sentit què pots trobar les boutiques i les marques més cares i, al costat, els llocs de souvenirs més cutres. O un outlet tirat de preu. Florencia, com tota ciutat digna, és un lloc de contrasts. Però aquesta plaça té una història curiosa que només és un exemple de la capriciositat de qui governa els nostres destins. Gent que creu que el món és seu i que pot jugar amb la història, arriscant-se a destruir-la. M’explique. Aquesta plaça, fins a 1861, era més petita i allà se situava el Mercato Vecchio. A més, estava rodejada per edificis i vivendes molt antigues. Doncs bé, el rei Vittorio Emmanuele ho va derruir tot per fer la plaça més gran. No és que sigui lletja actualment –tot el contrari-, però ens priva de veure el lloc tal com era originalment.

La torre de Pisa (e) i el mercat de San Lorenzo (d).

Després també vam anar a Siena i Pisa. Només dos apunts. Queda pendent Siena i els seus voltants, llocs preciosos que cal veure amb calma i no amb una tarda. I de Pisa... ¡què la torre està molt torta!! I per als amants de la natura, vaig veure alguns llibres d’excursions en bici per la Toscana, la provincia que inclou llocs tant bonics com Florencia, Pisa, Siena o San Giovanni. Molt recomanable!!

Més enllà de l'Everest

Reportatge realitzat per a l'assignatura de Periodisme Especialitzat en Esports a partir d'entrevistes telefòniques amb les quatre participants i de la consulta de materials referents a la seua expedició. La lectura del llibre 'Everest 1996', del mort alpinista Anatoli Bukreev, em va ajudar a situar-me i a conèixer més sobre la mítica montanya.

Les quatre catalanes que van formar l’expedició Everest 2004 reflexionen, a tres anys vista, sobre la mercantilització del cim, l’origen dels seus maldecaps

Quan, el 19 de maig del 2004, a les 04.00 hores de la matinada, Núria Balagué i Maite Hernández, membres de l’expedició catalana ‘Dones a l’Everest 2004’, feien cim a la muntanya més alta del món, el ressò mediàtic va ser prou important. Fins i tot semblava que tenien un país darrere. El fet de ser una expedició formada exclusivament per dones, així com que totes elles foren catalanes va fer que molts mitjans els prestaren certa atenció i seguiren dia a dia les seues anades i vingudes pels diferents camps bases de la cara nord de l’Everest (8.848 metres) des del web creat per a l’ocasió. Però, ¿que se’n ha fet d’aquestes dones?, ¿Quina relació tenen amb la muntanya després d’haver saludat la Deessa més alta del món*?, ¿Que els ha quedat de l’Everest, més enllà de la ja coneguda duresa de la muntanya?, ¿Els queda alguna cosa a fer en aquest món del muntanyisme? I abans de viatjar primer al Nepal i després al camp base de la Xina, ¿com es prepara un viatge d’aquest tipus?, ¿Quines dificultats troben a nivell d’esponsorització?, ¿Val la pena intentar-ho?

Sobre cada expedició que viatja al sostre de l’Himàlaia es parla i s’escriu molt de cara als moments clau: als mitjans de comunicació només sembla interessar-los si l’esportista arriba a tocar el cel amb les mans o es queda a les portes, just a l’infern. Coses de la rutina periodística. També els expedicionaris solen contar poc més o menys el mateix. Llargues estades als camps base on resulta difícil menjar i no avorrir-se, els durs períodes d’aclimatació, tempestes inexplicables que es formen en un no res i, sobretot, la dosi d’heroisme amb que expliquen l’experiència molts dels que tornen.

Però hi ha dos períodes que solen passar més o menys desapercebuts i que no per això deixen de ser bàsics i interessants. El primer és la cerca dels esponsors que permet tirar endavant una expedició, etapa que comporta molt de temps i més d’una decepció. El segon és la tornada a la ‘vida real’ després d’haver intentat –i, ¿aconseguit?- el cim. És aquest un moment de reflexions, de replantejar-se moltes coses i de cercar nous reptes similars o diferents als aconseguits o, com a mínim, intentats. Intentarem donar resposta a aquestes dues qüestions que, en el nostre cas, conflueixen en una sola pregunta a respondre: ¿Val la pena reunir tots els esforços físics i mentals de més de dos anys i jugar-te la vida per arribar a qualsevol lloc?

Després de conversar amb les quatre alpinistes catalanes la primera conclusió que s’extrau és que l’Everest no va ser cosa d’un dia. Totes quatre havien tingut i tenen una gran afecció a l’alpinisme més enllà de l’àmbit professional. I tenen una bona relació entre elles. La Marisa Huguet, la darrera que queda per presentar, ho exemplifica dient que durant l’any se solen trobar per fer activitats d’esquí i muntanya a la casa que la Núria té a Sort. A més, totes han realitzat i realitzaran viatges en els que la natura i l’altura juguen un paper central. Sense anar més lluny, la Marisa ha deixat per dos mesos la casa rural que regenta a Arnes (Tarragona) per realitzar un viatge a la Patagònia. A la ‘Terra del foc’, té previst fer molts dies de trekking i intentar algun cim com el de Rocas del Paine, situat en terres xilenes. La Sílvia, que viu a Tremp, ara ho té una mica més difícil, ja que fa sis mesos que va ser mare d’un nadó. No obstant això, al llarg de la seua vida ha realitzat múltiples viatges en els que ha pogut visitar i practicar el muntanyisme als Andes, als Alps o a l’Atlas marroquí, on va estar un temps fent un recorregut en bicicleta.

També la Núria i la Maite tenen un currículum ple d’expedicions i viatges d’altura, però en el seu cas és tant o més important la relació que els seus treballs tenen amb la muntanya. La Núria, que actualment resideix a Sant Feliu de Guixols, va estudiar Psicologia a la Universitat de Barcelona i ara, a més d’estar treballant en un centre especialitzat en psicologia a Berga, ultima la seua tesi sobre l’entrenament psicològic en expedicions d’altura. Pel que fa a la Maite Hernández, que viu i exerceix la professió de professora d’Educació Física a Blanes, també treballa de forma activa al Centre de Tecnificació Esportiva d’Esquí de Muntanya de Catalunya, on entrenen els millors joves d’aquest àmbit esportiu. A més, ha publicat el llibre ‘Entrenamiento para Deportes de Montaña’, editat per Desnivel l’any 1998.

Van ser precisament aquestes dos darreres dones qui primer es van plantejar intentar una expedició per fer cim a l’Everest. La Maite recorda els quasi dos anys en què van estar buscant esponsors com un temps difícil. “Bàsicament es tracta de trucar a moltes portes i de rebre molts tancaments”. I és que finançar un viatge d’aquest caliu no és barat, ni molt menys. “Com a mínim, s’han d’aconseguir tres milions de les antigues pessetes -18.000 euros- per a cada membre de l’equip”, explica aquesta especialista en Educació Física, qui afegeix que “si haguera de començar avui a buscar diners per començar una expedició de característiques similars, no ho faria”. Ella afirma no estar enfadada amb ningú, però pel to de veu –més elevat que de costum- es nota que és un procés que no li va agradar en el seu moment i que quasi cinc anys després no recorda amb il·lusió. “T’ha d’agradar vendre’t i estar disposat a fer certes coses, perquè els patrocinadors busquen contraposicions que nosaltres no estàvem disposades a assumir”. “S’han de realitzar moltes entrevistes i altres històries que tenen poc a veure amb la muntanya”, explica la Núria. Ambdós coincideixen en què ser dones no les va ajudar a trobar esponsorització. Finalment, va ser una persona privada, “un amic” com diuen elles amb una mica de secretisme, qui va posar gran part dels diners de manera desinteresada i totes quatre van marxar cap a Nepal per començar l’aclimatació.

En total, el viatge per a les quatre va costar més de 14 milions de pessetes. Aquesta quantitat no havia de ser tant elevada, però com que a última hora van convèncer la Marisa per apuntar-se i coordinar els passos de les tres alpinistes des del camp base la quantitat va ascendir lleugerament. La Sílvia, que també va decidir anar una mica més tard que la Núria i la Maite i ho va fer en gran part per escriure el llibre, recorda que la Marisa va ser un “puntal logístic molt important per les tres”. “Des del camp base avançat, situat a més de 6.500 metres d’altitud, s’ocupava del contacte telefònic amb nosaltres, amb Catalunya, i d’acompanyar-nos fins al camp base xinès en les baixades que fèiem durant el període d’aclimatació”, corrobora la Núria. La Marisa, però, sembla que només recorda que ho va passar “fatal” a causa del mal d’alçada. Ella mateixa explica que “tinc problemes importants a partir dels 5.000 metres. Ja al Shisha* no vaig poder fer cim. És fisiològic”, diu amb to que té molt de natural i poc de resignat. “M’agrada la muntanya, però no vull patir”, conclou.

Precisament, el patiment i la tossudesa extrema de certes persones va ser el que va quedar gravat a la retina de la Núria Balagué després de fer cim. Com a bona psicòloga es pregunta què pot passar pel cap d’aquesta gent que intenta arribar al punt més elevat del món “de qualsevol manera, a qualsevol preu”. Justificant tots els mitjans per un pic, vaja. “Vam veure alguns expedicionaris que en anteriors intents havien perdut dits i que ho tornaven a intentar per una qüestió d’orgull. I, clar, si no tens el temps de cara i molta sort, t’arrisques a perdre més dits o, fins i tot, la vida”. En converses diferents, tant ella com la Maite –la Silvia s’havia retirat abans i la Marisa tenia clar que no intentaria el cim- asseguren que si s’hagueren vist en dificultats el dia de l’atac final no s’ho haurien pensat gens: mitja volta i al camp base, a beure un té calent. La Núria creu que situacions extremes d’humiliació personal i posada en perill de la vida en post d’un objectiu relativament important –“no deixa de ser una muntanya”, diu ella- només es veuen a l’Everest. “Com a mínim, jo només ho he vist allà. Vaig veure situacions que no em van agradar”. I, segura de si mateix, sentència que “si m’oferiren realitzar alguna expedició a qualsevol vuit-mil m’ho pensaria, però a l’Everest no. Està massa mercantilitzat”.

A la Maite li costaria més. El seu record més desagradable no està a la muntanya, encara que té en comú amb la Núria la relació amb la mercantilització. “Supose que és una qüestió de cicles. Hi ha moments en què tens forces per buscar esponsors i seguir tot aquest procés –que pot durar més d’un any- per un objectiu i n’hi ha d’altres en que penses que també pots disfrutar de la muntanya sense haver-te de vendre a marques comercials i empreses. A mi ara no em compensa”. I reflexiona: “Mentre la muntanya no siga mediàtica, és molt difícil l’organització d’expedicions com la nostra, que parteixen de zero”. Totes quatre saben el poc ressò que tenen aventures com aquestes, però és la mateixa Maite, que ha demostrat tenir un caràcter més fort i qui sap si les coses més clares, qui aporta el toc final: “De la muntanya només interessa la vessant tràgica. Si no hi ha accidents, no hi ha noticia. A mi –aquest ‘a mi’ amaga un ‘a nosaltres’- no m’interessa. Igualment gaudeixo a nivell d’aficionada”.

El llibre ‘Dones a l’Everest 2004’ sortirà al mercat aquesta primavera, després que l’editorial National Geographic abandonara el projecte de la Silvia Ferrandis mentre ella es trobava en procés de redacció. La Sílvia, que viu a Tremp, ha hagut de buscar nous editors. Després ha hagut de refer el projecte i ara, per fi, el podrà publicar. L’etern problema dels patrocinadors.

* (1)Els tibetans anomenen l’Everest Chomolungma, que traduït al català vol dir ‘la Deessa més alta del món’.
* (2) Les quatre ja havien format part de l’expedició ‘Dones al Shisha 2001’, també formada exclusivament per catalanes. El Shisha Pangma, situat al Tibet, és un cim de 8.012 metres.

17' 05'' de recompensa

Sortir a còrrer un 31 de decembre no és fàcil. Tot convida a no fer-ho: l'oratge, la data, que sol ser sinònim d'estar fora de casa o la preparació d'un sopar que requereix de temps. No obstant això, si a sortir a còrrer li dius San Silvestre, tot canvia.

Si algú m'haguera dit 'estas boig', li haguera contestat que no. San Silvestre és sinònim de bon ambient, d'alguna riatlla amb amics, de salut i d'esport. A més, també pot voler dir superació. Acabar l'any superant-te t'estalvia algun proposit per al següent. El que va davant, va davant, diuen per aquestes terres meues.

I allà que vaig anar. A '42 y pico', una botiga d'atletisme, a allistar-me. I allà vaig anar, a les sis i quart de la tarda d'un 31 de decembre de 2007, a còrrer la primera cursa des que escric el blog. I no va sortir tant malament. Hi havien uns 1.500 inscrits. Jo, els dies abans, havia pensat que seria un èxit acabar entre els 150 primers.

Ja en plena cursa, i després d'una sortida fulgurant, vaig pensar que acabar ja seria un èxit. Havia sortit massa ràpid i, encara que no sabia ben bé en quina posició anava, calculava que entre el 100 i el 200, ja que a una avinguda de doble sentit vaig veure un grapat d'atletes (no sé si escriure-ho en majúscules; com anàven...) còrrer en sentit contrari. I des d'aquí, en el segon quilòmetre més o menys, fins al final, quasi no vaig avançar ningú. Ans el contrari. Uns 40 corredors em van avançar, entre ells algun amb barret de Santa Claus, fet que no em va fer massa gràcia.

Quan ja anava amb el cos tirat cap avant, sense pensar en cap estratègia més enllà d'acabar, vaig veure la meta. Estava just després d'una curva, i no donava temps a esprintar. Tampoc no haguera guanyat gaire. Vaig mirar enrere i no vaig veure ningú que amenaçara la meua 128ª plaça. No va caldre esprintar. 'Això que m'estalvie', vaig pensar. La marca, 17' 05'' sobre 4.400 metres. Cada quilòmetre em va costar uns 4' 25''. No està malament per començar. I és que van ser 17' 05'' de joia, de recompensa, de sentir que l'esforç ha valgut la pena. Quan escric aquestes línees, dos dies després, acabe de tornar d'entrenar. Tinc la mateixa bona sensació i un poc més d'il·lusió.

"Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer", com va dir Lluís Companys l'any 1936, després de sortir de la presó. Com ja he dit, si soc capaç de lluitar i sofrir, bona senyal per al blog. Vèncer tampoc és la finalitat última.

A veure si la pàgina web de la Unió Atlètica de Castelló, www.uacastello.com, penja les fotografies i puc robar-ne alguna. La que he penjat és d'un blogger de Castelló. Jo, com que vaig anar sol com un mussol, no en vaig poder fer cap.