Reportatge realitzat per a l'assignatura de Periodisme Especialitzat en Esports a partir d'entrevistes telefòniques amb les quatre participants i de la consulta de materials referents a la seua expedició. La lectura del llibre 'Everest 1996', del mort alpinista Anatoli Bukreev, em va ajudar a situar-me i a conèixer més sobre la mítica montanya.
Les quatre catalanes que van formar l’expedició Everest 2004 reflexionen, a tres anys vista, sobre la mercantilització del cim, l’origen dels seus maldecaps
Quan, el 19 de maig del 2004, a les 04.00 hores de la matinada, Núria Balagué i Maite Hernández, membres de l’expedició catalana ‘Dones a l’Everest 2004’, feien cim a la muntanya més alta del món, el ressò mediàtic va ser prou important. Fins i tot semblava que tenien un país darrere. El fet de ser una expedició formada exclusivament per dones, així com que totes elles foren catalanes va fer que molts mitjans els prestaren certa atenció i seguiren dia a dia les seues anades i vingudes pels diferents camps bases de la cara nord de l’Everest (8.848 metres) des del web creat per a l’ocasió. Però, ¿que se’n ha fet d’aquestes dones?, ¿Quina relació tenen amb la muntanya després d’haver saludat la Deessa més alta del món*?, ¿Que els ha quedat de l’Everest, més enllà de la ja coneguda duresa de la muntanya?, ¿Els queda alguna cosa a fer en aquest món del muntanyisme? I abans de viatjar primer al Nepal i després al camp base de la Xina, ¿com es prepara un viatge d’aquest tipus?, ¿Quines dificultats troben a nivell d’esponsorització?, ¿Val la pena intentar-ho?
Sobre cada expedició que viatja al sostre de l’Himàlaia es parla i s’escriu molt de cara als moments clau: als mitjans de comunicació només sembla interessar-los si l’esportista arriba a tocar el cel amb les mans o es queda a les portes, just a l’infern. Coses de la rutina periodística. També els expedicionaris solen contar poc més o menys el mateix. Llargues estades als camps base on resulta difícil menjar i no avorrir-se, els durs períodes d’aclimatació, tempestes inexplicables que es formen en un no res i, sobretot, la dosi d’heroisme amb que expliquen l’experiència molts dels que tornen.
Però hi ha dos períodes que solen passar més o menys desapercebuts i que no per això deixen de ser bàsics i interessants. El primer és la cerca dels esponsors que permet tirar endavant una expedició, etapa que comporta molt de temps i més d’una decepció. El segon és la tornada a la ‘vida real’ després d’haver intentat –i, ¿aconseguit?- el cim. És aquest un moment de reflexions, de replantejar-se moltes coses i de cercar nous reptes similars o diferents als aconseguits o, com a mínim, intentats. Intentarem donar resposta a aquestes dues qüestions que, en el nostre cas, conflueixen en una sola pregunta a respondre: ¿Val la pena reunir tots els esforços físics i mentals de més de dos anys i jugar-te la vida per arribar a qualsevol lloc?
Després de conversar amb les quatre alpinistes catalanes la primera conclusió que s’extrau és que l’Everest no va ser cosa d’un dia. Totes quatre havien tingut i tenen una gran afecció a l’alpinisme més enllà de l’àmbit professional. I tenen una bona relació entre elles. La Marisa Huguet, la darrera que queda per presentar, ho exemplifica dient que durant l’any se solen trobar per fer activitats d’esquí i muntanya a la casa que la Núria té a Sort. A més, totes han realitzat i realitzaran viatges en els que la natura i l’altura juguen un paper central. Sense anar més lluny, la Marisa ha deixat per dos mesos la casa rural que regenta a Arnes (Tarragona) per realitzar un viatge a la Patagònia. A la ‘Terra del foc’, té previst fer molts dies de trekking i intentar algun cim com el de Rocas del Paine, situat en terres xilenes. La Sílvia, que viu a Tremp, ara ho té una mica més difícil, ja que fa sis mesos que va ser mare d’un nadó. No obstant això, al llarg de la seua vida ha realitzat múltiples viatges en els que ha pogut visitar i practicar el muntanyisme als Andes, als Alps o a l’Atlas marroquí, on va estar un temps fent un recorregut en bicicleta.
També la Núria i la Maite tenen un currículum ple d’expedicions i viatges d’altura, però en el seu cas és tant o més important la relació que els seus treballs tenen amb la muntanya. La Núria, que actualment resideix a Sant Feliu de Guixols, va estudiar Psicologia a la Universitat de Barcelona i ara, a més d’estar treballant en un centre especialitzat en psicologia a Berga, ultima la seua tesi sobre l’entrenament psicològic en expedicions d’altura. Pel que fa a la Maite Hernández, que viu i exerceix la professió de professora d’Educació Física a Blanes, també treballa de forma activa al Centre de Tecnificació Esportiva d’Esquí de Muntanya de Catalunya, on entrenen els millors joves d’aquest àmbit esportiu. A més, ha publicat el llibre ‘Entrenamiento para Deportes de Montaña’, editat per Desnivel l’any 1998.
Van ser precisament aquestes dos darreres dones qui primer es van plantejar intentar una expedició per fer cim a l’Everest. La Maite recorda els quasi dos anys en què van estar buscant esponsors com un temps difícil. “Bàsicament es tracta de trucar a moltes portes i de rebre molts tancaments”. I és que finançar un viatge d’aquest caliu no és barat, ni molt menys. “Com a mínim, s’han d’aconseguir tres milions de les antigues pessetes -18.000 euros- per a cada membre de l’equip”, explica aquesta especialista en Educació Física, qui afegeix que “si haguera de començar avui a buscar diners per començar una expedició de característiques similars, no ho faria”. Ella afirma no estar enfadada amb ningú, però pel to de veu –més elevat que de costum- es nota que és un procés que no li va agradar en el seu moment i que quasi cinc anys després no recorda amb il·lusió. “T’ha d’agradar vendre’t i estar disposat a fer certes coses, perquè els patrocinadors busquen contraposicions que nosaltres no estàvem disposades a assumir”. “S’han de realitzar moltes entrevistes i altres històries que tenen poc a veure amb la muntanya”, explica la Núria. Ambdós coincideixen en què ser dones no les va ajudar a trobar esponsorització. Finalment, va ser una persona privada, “un amic” com diuen elles amb una mica de secretisme, qui va posar gran part dels diners de manera desinteresada i totes quatre van marxar cap a Nepal per començar l’aclimatació.
En total, el viatge per a les quatre va costar més de 14 milions de pessetes. Aquesta quantitat no havia de ser tant elevada, però com que a última hora van convèncer la Marisa per apuntar-se i coordinar els passos de les tres alpinistes des del camp base la quantitat va ascendir lleugerament. La Sílvia, que també va decidir anar una mica més tard que la Núria i la Maite i ho va fer en gran part per escriure el llibre, recorda que la Marisa va ser un “puntal logístic molt important per les tres”. “Des del camp base avançat, situat a més de 6.500 metres d’altitud, s’ocupava del contacte telefònic amb nosaltres, amb Catalunya, i d’acompanyar-nos fins al camp base xinès en les baixades que fèiem durant el període d’aclimatació”, corrobora la Núria. La Marisa, però, sembla que només recorda que ho va passar “fatal” a causa del mal d’alçada. Ella mateixa explica que “tinc problemes importants a partir dels 5.000 metres. Ja al Shisha* no vaig poder fer cim. És fisiològic”, diu amb to que té molt de natural i poc de resignat. “M’agrada la muntanya, però no vull patir”, conclou.
Precisament, el patiment i la tossudesa extrema de certes persones va ser el que va quedar gravat a la retina de la Núria Balagué després de fer cim. Com a bona psicòloga es pregunta què pot passar pel cap d’aquesta gent que intenta arribar al punt més elevat del món “de qualsevol manera, a qualsevol preu”. Justificant tots els mitjans per un pic, vaja. “Vam veure alguns expedicionaris que en anteriors intents havien perdut dits i que ho tornaven a intentar per una qüestió d’orgull. I, clar, si no tens el temps de cara i molta sort, t’arrisques a perdre més dits o, fins i tot, la vida”. En converses diferents, tant ella com la Maite –la Silvia s’havia retirat abans i la Marisa tenia clar que no intentaria el cim- asseguren que si s’hagueren vist en dificultats el dia de l’atac final no s’ho haurien pensat gens: mitja volta i al camp base, a beure un té calent. La Núria creu que situacions extremes d’humiliació personal i posada en perill de la vida en post d’un objectiu relativament important –“no deixa de ser una muntanya”, diu ella- només es veuen a l’Everest. “Com a mínim, jo només ho he vist allà. Vaig veure situacions que no em van agradar”. I, segura de si mateix, sentència que “si m’oferiren realitzar alguna expedició a qualsevol vuit-mil m’ho pensaria, però a l’Everest no. Està massa mercantilitzat”.
A la Maite li costaria més. El seu record més desagradable no està a la muntanya, encara que té en comú amb la Núria la relació amb la mercantilització. “Supose que és una qüestió de cicles. Hi ha moments en què tens forces per buscar esponsors i seguir tot aquest procés –que pot durar més d’un any- per un objectiu i n’hi ha d’altres en que penses que també pots disfrutar de la muntanya sense haver-te de vendre a marques comercials i empreses. A mi ara no em compensa”. I reflexiona: “Mentre la muntanya no siga mediàtica, és molt difícil l’organització d’expedicions com la nostra, que parteixen de zero”. Totes quatre saben el poc ressò que tenen aventures com aquestes, però és la mateixa Maite, que ha demostrat tenir un caràcter més fort i qui sap si les coses més clares, qui aporta el toc final: “De la muntanya només interessa la vessant tràgica. Si no hi ha accidents, no hi ha noticia. A mi –aquest ‘a mi’ amaga un ‘a nosaltres’- no m’interessa. Igualment gaudeixo a nivell d’aficionada”.
El llibre ‘Dones a l’Everest 2004’ sortirà al mercat aquesta primavera, després que l’editorial National Geographic abandonara el projecte de la Silvia Ferrandis mentre ella es trobava en procés de redacció. La Sílvia, que viu a Tremp, ha hagut de buscar nous editors. Després ha hagut de refer el projecte i ara, per fi, el podrà publicar. L’etern problema dels patrocinadors.
* (1)Els tibetans anomenen l’Everest Chomolungma, que traduït al català vol dir ‘la Deessa més alta del món’.
* (2) Les quatre ja havien format part de l’expedició ‘Dones al Shisha 2001’, també formada exclusivament per catalanes. El Shisha Pangma, situat al Tibet, és un cim de 8.012 metres.
Catalunya i Aragó.
xedors del cim, que si hi ha algun bosc al País Valencià que mereix el qualificatiu “d’encantat”, és aquest. Realment, té part de raó, a pesar de l’òbvia ficció que acompanya a la frase. Sempre mirant cap amunt, saps que puges a Penyagolosa però no veus el cim. Només la vegetació -és un dels paratges amb més biodiversitat del país- i, a una certa altura, un filet d’aigua del desgel, t’acompanyen. El fred, també. I, en dies tapats, una foscor mística, que sembla ser l’anticip
