17' 05'' de recompensa

Sortir a còrrer un 31 de decembre no és fàcil. Tot convida a no fer-ho: l'oratge, la data, que sol ser sinònim d'estar fora de casa o la preparació d'un sopar que requereix de temps. No obstant això, si a sortir a còrrer li dius San Silvestre, tot canvia.

Si algú m'haguera dit 'estas boig', li haguera contestat que no. San Silvestre és sinònim de bon ambient, d'alguna riatlla amb amics, de salut i d'esport. A més, també pot voler dir superació. Acabar l'any superant-te t'estalvia algun proposit per al següent. El que va davant, va davant, diuen per aquestes terres meues.

I allà que vaig anar. A '42 y pico', una botiga d'atletisme, a allistar-me. I allà vaig anar, a les sis i quart de la tarda d'un 31 de decembre de 2007, a còrrer la primera cursa des que escric el blog. I no va sortir tant malament. Hi havien uns 1.500 inscrits. Jo, els dies abans, havia pensat que seria un èxit acabar entre els 150 primers.

Ja en plena cursa, i després d'una sortida fulgurant, vaig pensar que acabar ja seria un èxit. Havia sortit massa ràpid i, encara que no sabia ben bé en quina posició anava, calculava que entre el 100 i el 200, ja que a una avinguda de doble sentit vaig veure un grapat d'atletes (no sé si escriure-ho en majúscules; com anàven...) còrrer en sentit contrari. I des d'aquí, en el segon quilòmetre més o menys, fins al final, quasi no vaig avançar ningú. Ans el contrari. Uns 40 corredors em van avançar, entre ells algun amb barret de Santa Claus, fet que no em va fer massa gràcia.

Quan ja anava amb el cos tirat cap avant, sense pensar en cap estratègia més enllà d'acabar, vaig veure la meta. Estava just després d'una curva, i no donava temps a esprintar. Tampoc no haguera guanyat gaire. Vaig mirar enrere i no vaig veure ningú que amenaçara la meua 128ª plaça. No va caldre esprintar. 'Això que m'estalvie', vaig pensar. La marca, 17' 05'' sobre 4.400 metres. Cada quilòmetre em va costar uns 4' 25''. No està malament per començar. I és que van ser 17' 05'' de joia, de recompensa, de sentir que l'esforç ha valgut la pena. Quan escric aquestes línees, dos dies després, acabe de tornar d'entrenar. Tinc la mateixa bona sensació i un poc més d'il·lusió.

"Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer", com va dir Lluís Companys l'any 1936, després de sortir de la presó. Com ja he dit, si soc capaç de lluitar i sofrir, bona senyal per al blog. Vèncer tampoc és la finalitat última.

A veure si la pàgina web de la Unió Atlètica de Castelló, www.uacastello.com, penja les fotografies i puc robar-ne alguna. La que he penjat és d'un blogger de Castelló. Jo, com que vaig anar sol com un mussol, no en vaig poder fer cap.