Tres dies per Itàlia, iniciats amb l’esperança de desconnectar d’un món universitari cada dia més desesperançador i acabats amb satisfacció. Florencia i la Toscana, els mitjans cap a la felicitat. Florencia, una ciutat que visitava per segona vegada i de la que he tornat més enamorat. “És molt habitable”, vam comentar. És cert. A banda del centre, sempre ple de turistes que semblen còmodes en aquells carrers massificats, la resta és una mena de poble en el que els monuments –Duomo, Santa Maria Novella, San Lorenzo, Piazza della Reppublica- formen part de la qüotidianitat de la gent. Et sorprenen per tot arreu. Gires un carrer i apareix la cupula del Duomo, imponent. A dos minuts, San Lorenzo, amb el seu mercat i el seu característic olor a pell.
Un dels llocs més emblemàtics és la Piazza Della Reppublica. És un lloc representatiu de Florencia en el sentit
què pots trobar les boutiques i les marques més cares i, al costat, els llocs de souvenirs més cutres. O un outlet tirat de preu. Florencia, com tota ciutat digna, és un lloc de contrasts. Però aquesta plaça té una història curiosa que només és un exemple de la capriciositat de qui governa els nostres destins. Gent que creu que el món és seu i que pot jugar amb la història, arriscant-se a destruir-la. M’explique. Aquesta plaça, fins a 1861, era més petita i allà se situava el Mercato Vecchio. A més, estava rodejada per edificis i vivendes molt antigues. Doncs bé, el rei Vittorio Emmanuele ho va derruir tot per fer la plaça més gran. No és que sigui lletja actualment –tot el contrari-, però ens priva de veure el lloc tal com era originalment. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada