Culades a Penyagolosa (1.814 metres)

Penyagolosa gegant de pedra la teua testa plena de neu, Penyagolosa, Penyagolosa a la tempesta, al sol y al vent fita senyera del poble meu

No són només tres comunitats diferents, sinó tres realitats diferents que una vegada, allà pel segle XIII, es van unir per formar una unitat política descentralitzada en la que cada regne tenia institucions i lleis pròpies. Era la Corona d’Aragó, i era una època en la que per determinar un model polític propi no s’havia de tenir en compte –o no tant, en qualsevol cas no era determinant- el què feien i com ho feien a terres llunyanes. Actualment, per determinar si Kosova ha de ser independent de Sèrbia, s’ha de tenir en compte les conseqüències que això pot tenir a Espanya i el seu model territorial. Sona a patetisme. O a geopolítica, qui sap. En qualsevol cas, un no pot evitar pensar que les fronteres són molt poca cosa, que el temps i la política les canvien i que el que avui és una entitat autònoma, demà pot ser un país. Aragó, Catalunya i el País Valencià formaven, amb Mallorca, una entitat més o menys confederal a l’Edat Mitjana, i ara formen part d’un Estat amb 17 comunitats autònomes i un model a seguir que és tabú. I les fronteres físiques continuen sent les mateixes. Allà continua, com al segle XIII, el cim de la Batalla, fent de frontera.

Precisament, aquest cim de la Batalla –no sabem a quin fet històric deu el seu nom- és un dels que es veu de pujada cap a Penyagolosa. A banda de petits i mitjans tossals com aquest, també es veuen, amb l’avantatge que proporciona l’altura, els petits pobles de la comarca de l’Alcalatén. Xodos, Benafigos, Villahermosa del Rio, Vistabella. Petits conjunts de cases que cada any perden habitants però que, en canvi, cada cap de setmana s'omplen de visitants que busquen sortir de l’estres de les ciutats. Contradiccions. També es veuen infinitat de masos, la majoria deshabitats, molts d’ells abandonats, tots amb un nom i una història darrere.

Pic de la Batalla, límit amb Catalunya i Aragó.

Dos hores després...

Dissabte passat tot va començar a Sant Joan de Penyagolosa, antic monestir i actual alberg i restaurant. Abans, poc més d’un hora de cotxe durant la qual els peus es van anar gelant progressivament. Senyal que a fora el temps no era el mateix que a la Plana Baixa. Vam passar el coll de la Bassa (505 metres) abans d’Atzeneta. I després, l’altura del Collao (1.055 metres) ens va proporcionar unes vistes precioses del pla de Vistabella, terra fèrtil que, a vista d’àguila, sembla un puzle desigual de colors tots ells càlids.

Una vegada a l’històric monestir on encara dormen els peregrins de les Useres en la seua visita primaveral (el darrer divendres d’abril), ens vam encaminar cap amunt pel barranc de la Pegunta, un bosc meravellós. Diu l’escriptor Enric Roncero, un dels grans coneixedors del cim, que si hi ha algun bosc al País Valencià que mereix el qualificatiu “d’encantat”, és aquest. Realment, té part de raó, a pesar de l’òbvia ficció que acompanya a la frase. Sempre mirant cap amunt, saps que puges a Penyagolosa però no veus el cim. Només la vegetació -és un dels paratges amb més biodiversitat del país- i, a una certa altura, un filet d’aigua del desgel, t’acompanyen. El fred, també. I, en dies tapats, una foscor mística, que sembla ser l’anticip
d’alguna cosa gran.

En deixar enrere la Pegunta, que conta amb tota una sèrie de panells descriptius de la vegetació, de seguida ens sorprèn un petit refugi recentment reformat des d’on comença la vertadera pujada, la que fa mal als bessons, la que permet veure-ho tot des d’un altre punt de vista. Allà em vaig dirigir a un petit tossal i vaig poder contemplar un moment que gent que ha estat vint anys fent muntanya no ho ha aconseguit; vaig veure passar un grup de set o vuit porcs senglars travessant un clar dins el bosc. Tinc proves. Extraordinari.

Un grup de senglars es va creuar en el nostre camí.

Encara sorpressos per la troballa, cap amunt amb una altra sorpresa: encara queda bastant neu de camí al cim, a pesar de que fa setmanes que no neva. S’ha conservat per les baixes temperatures, però és tot gel, fet que és un perill de cara a la baixada. Les culades seran una constant. Seguim amunt, girant-nos a contemplar el paisatge que deixem darrere, avall. Els pobles, que semblen joguines. Inevitablement, un pensament: “Que petits som”. I així, pensant en unes coses i altres, pendent que el grup no es trenque, immortalitzant el moment tant a la càmera com al cervell, ens sorprèn el cim. Són dues puntes diferents separades per un barranc vertiginós que, segons m’informa l’entès que ens guia, es pot escalar. Queda pendent, apuntat com a repte futur. Han estat dos hores, toca recuperar. Begudes isotòniques, glucosa, fruits secs i fruita. Falta la bota, però decidim que el vi ens el farem baix, al restaurant. Un bon premi després d’un matí que comença a les 07.30 i que invertim caminant, coneixent. En definitiva, pujant a Penyagolosa a culades.