Amb una bici dels anys vuitanta, ¿es pot demanar més?

Avui redescobrim Collserola. Ja hi vaig estar l'any passat, curiosament amb un altre foraster. Aquesta serralada sembla condemnada a l'oblit per a milers i milers de barcelonins que busquen projectes més ambiciosos -o simplement més llunyans- per als seus moments d'esbarjo. És difícil d'entendre que un paratge tant peculiar -una serralada com aquesta just darrere d'una de les urbs més cares del món, segons un estudi publicat fa dos dies- sigui també un paratge semioblidat. Però bé, no anem a descobrir ara que l'èsser humà és capriciós i arbitrari. Collserola no és apta per a molts. Millor per a la resta.

L'excursió comença vora les 9.00 del matí. No serà llarga, tant pel meu estat de forma, encara creixent, com pels examens d'una carrera que comença a desesperar no per difícil sinó per dolenta. Cal afegir que la bici -una mountain bike de més de 15 anys- tampoc ajuda a realitzar grans sortides. Però tinc ganes d'estar una estona sol fent esport.

En primer lloc toca, com la resta de pobres del món, agafar el transport públic per arribar a la localitat de Sant Cugat del Vallés. Allà, just a la sortida dels FGC, ja es visualitza l'objectiu del dia. El Tibidabo, en la seua versió vallesana, donant-me l'esquena. A pesar del lleig, no perd ni un pel del seu encant. És realment preciós i, no sé ben bé perqué, no pot deixar de recordar-me, a una altra escala, al Mont Saint-Michel (Bretanya francesa). Potser per què ambdós em transporten al món del conte, on res és cert i només et creus el que vols, on la realitat s'ajusta a la imaginació i no a l'inrevés com en aquest món en què ens ha tocat viure.

Partim des de l'entrada al parc natural de Collserola al terme municipal de Sant Cugat, que és la pista que fa d'entrador a l'edifici de la Torre Negra, una construcció militar romànica del segle XII que deu el seu nom al color obscur de les seues muralles. Si tenim temps podem entrar i veure'l de més a prop. Val la pena.

Les pistes no tenen secret, estan molt ben assenyalades. Més o menys hem de seguir el camí que duu a Sant Medir, molt famosa a Gràcia per la peregrinació que encara es fa cada any cada 3 de març. Segons conta la llegenda -d'origen cristià-, Sant Medir era un camperol que va ser enxampat pels romans l'any 1303 mentre plantava faves. Era una època de forta persecució als catòlics i la llegenda conta que un peregrí gracienc va fer el primer peregrinatge al lloc on vivia el sant l'any 1830.

A pesar d'aquesta explicació, no estava jo per a massa festes el passat dissabte. De seguida vaig comprendre que tindria problemes. Exactament en l'instant en què, tastant els primers desnivells, vaig voler canviar al plat petit. La cadena va dir prou, són massa anys els que tinc. I se'n va sortir de l'engramatge. Sense plat petit, qualsevol pujada és una exageració, qualsevol desnivell una quimera. Vaig fer bastants metres amb la bicicleta a la mà, ho reconec. Van ser estones que vaig aprofitar per reflexionar sobre les sortides en bicicleta. Crec que, havent tastat els dos tipus, preferisc la caminada a la sortida a dos rodes. Bé es cert que totes dues tenen avantatges. A peu, el paisatge es disfruta molt més, hi ha més temps i millors condicions físiques, ja que les pulsacions no s'acceleren tant. No obstant això, en bicicleta té el seu instant en forma de superació i d'adrenalina. S'han de combinar.

Pensant, pedalant, sofrint, em vaig desviar, fent cap a la carretera de l'Arrabassada. La primera vegada que vaig venir a Collserola vaig fer més tram per pista. Ho vaig agrair, puix l'asfalt és una mena de balsam per a les cames. La pendent es suavitza i ja no és impossible pedalar amb el plat mitjà. Faig una parada per descansar i afrontar el darrer tram, i pense en la tranquilitat del lloc, en com viuen els pocs afortunats amb diners que tenen una casa en aquesta zona. Injust. Estrene format video i continue cap a dalt:

I el Tibidabo cada cop està més a prop. Pense en el que havia llegit el dia abans documentant-me sobre el lloc. En l'origen també cristià del seu nom, fruit de la unió de dues paraules llatines que volen dir 'et donaré'. Segons la documentació de l'època medieval, aquest cim de 512 metres s'anomenava Puig Aguilar i van ser els monjos de la Vall d'Hebrón els qui van adaptar un passatge bíblic al lloc. La història diu que Déu, passant davant la muntanya, va preguntar al diable que preferia; el control de la ciutat que s'estendria al peu del cim o la glòria del cel. Obviament, el maleït es va quedar amb Barcelona. Curiós.

Una vegada a dalt, toca hidratar-se, contemplant la millor visió aèrea de Barcelona. En dies clars es pot veure, a més de tota la ciutat de banda a banda de la Diagonal, les illes Balears. Dissabte no era un bon dia. A més, feia un fred de morir. Vaig decidir no demorar-me més i començar la baixada. Ho vaig fer despedint-me d'uns companys que vaig trobar al cim i que em van fer pensar que, malgrat tot, hi ha gent que sap que és Collserola, que disfruta, que viu, que respecta aquest paratge, el pulmó de la Comtal i del Vallés Occidental.

El dia era fred i obscur. Millor tornar cap a casa.