Amèrica

Soc un gran amant de la política, no ho puc negar. M’encanta la idea de política com la solució dels conflictes que afecten a una comunitat. Tot i que aquesta definició no s’ajusta exactament –ni de bon tros- al que avui entenem per política, igualment la meua vocació em fa seguirla dia a dia.

I l’actualitat a política és ara mateix sinònim de primàries americanes. Com tothom, tinc prejudicis i un d’ells té a veure amb els Estats Units d’Amèrica. Quan es va despertar la meua consciència política –allà pel 2001, amb la invasió d’Iraq- em vaig manifestar contra la guerra, contra el trio de les Açores i el meu odi es va traslladar a tot allò relacionat amb la primera potencia mundial.

Doncs bé, aquestes primàries m’estan fent canviar una mica la perspectiva sobre els EUA. En primer lloc, és perquè el seu bipartidisme no és tant simple com pensava. És cert que només tenen dos grans partits però l’amalgama de tendències dins les files demòcrates i republicanes substitueix la falta de pluralisme amb més o menys garanties. Sense anar més lluny, els dos candidats que a dia d’avui tenen més opcions de representar els seus partits a les presidencials –Obama i McCain- són dos persones que es definiesen com trencadores. Venen de fora de l’establishment, diuen.

La meua visió de la societat americana també era simplista. Els tòpics fan pensar en ultraliberals, malalts de McDonalds, bel·licisme i altres aspectes negatius. Interessar-se pels EUA –gràcies primàries, doncs- és descobrir una societat que no està ni més ni menys malalta que l’europea. Plena d’excepcions i heterogenia. Una resposta possible és que qualsevol ideologia necessita una contra. I el liberalisme i els valors conservadors i conformistes dominants al món actual creen resistències, unes actives i altres passives.

Darrerament han arribat a les meues mans diferents documents sobre resistències passives. I m’encanten, potser més que les actives. Són persones inadaptades que, en veure’s indefenses, es converteixen en una mena de tortugues nòmades. Es creen una crosta per poder viure. Són tímids, m’agrada pensar que és per què no creuen que fent el que fan, vivint com viuen, siguen millors ni pitjors que la resta. És potser això el que més em fascina, la seua indiferència. No necesiten proclamar que no els agrada el sistema, potser tampoc els serviria de gaire. Accepten el seu statu quo i en poques ocasions busquen millorar. És fácil dir que són bojos, jo ho crec en part. Però no crec que siga el més important.

Bobby Fischer és un dels exemples més mediàtics. La seua mort va servir per tal que gent com jo descobrira la seua història. Però n’hi ha molts d’anònims. Un d’ells, Chris McCandless, un jove de Washington que, en acabar la carrera, va decidir abandonar-ho tot i viure una aventura per América amb un destí clar: Alaska. A pesar de tenir clar el destí, no tenia un objectiu clar. Aquesta és la sinopsi de la pel·lícula Hacia rutas salvajes, una adaptació del llibre de Jon Krakauer.

Doncs bé, ha estat aquest llibre el que m’ha servit per descobrir i interessar-me pels paisatges que amaga América. Potser estan darrere dels grans edificis de Washington. Però el més important és que hi són, per què és la única condició per a que la gent a qui li interessa els disfrute. I quan més famosos siguen, pitjor per a la natura. Com Collserola, vaja. Els paisatges marrons, polsossos, inmensos i desèrtics de l’oest o les muntanyes verdes i blanques d’Alaska, al nord. A un paisatge desèrtic de l’oest, de grans planícies sense vegetació, on la immensitat es menja la presència humana, és on es desenvolupa No es país para viejos, el film protagonitzat per Javier Bardem i dirigida pels germans Cohen. M’ha impressionat la pel·lícula, però sobretot m’han captivat els paisatges. Diuen que una imatge val més que mil paraules.