Un tast al pirineu navarrés (II)

Després de tot un matí de cotxe, no hi ha res com mullar-se de cap a peus descarregant les motxiles a l'alberg. Ens rep el Pirineu, i ho fa a la seua manera. Nosaltres, que venim del benigne clima mediterrani, no podem més que prendre'ns-ho amb humor i interpretar-ho com un avís. No ens confiarem.

Ja a l'alberg, decidim que abans que res ens toca migdiada. Les bones costums no es perden, i menys estant de vacances. La nostra sorpresa és gran quan ens despertem i brilla el sol als carrers verds de liquen d'Urzainqui. Això és del tot imprevisible. Són més de les cinc i és hora de moure's. El temps acompanya i decidim dedicar la tarda a fer una ruta pels pobles dels voltants. Primer de tot el mateix Urzainqui, un poble que se situa en el curs del riu Esca entre Isaba i Roncal, els dos principals pobles de la vall. Segons ens explica el propietari de l'alberg Armaia, el poble compta no més de 40 habitants a l'hivern, tot i que hi són uns 90 censats.

El silenci al que la solitud condemna al poble es trenca en arribar al frontó de pilota basca, un autèntic esport nacional als petits pobles navarresos. Allà, uns joves fan quatre cops. Tot i que no seràn mai campions d'Euskal Herria -tampoc ho pretenen-, a nosaltres ens serveis per distreure'ns cinc minuts.

Això és fet i fet, ja que en passar el frontó arribem al final del poble. Allà, l'inici d'una senda indica que en aquell punt començava l'antic camí cap a Isaba. Donem la volta per la part alta del poble, on ens adonem de dues coses. La primera, la bellesa del paisatge. Només cal pujar dos o tres carrers -si se li poden dir així- per gaudir d'una panoràmica d'Urzainqui i les muntanyes dels voltants. La combinació de colors ajuda a entendre on estem. El verd que tot ho envaix, símbol inequívoc de natura; les construccions de pedra grisa, que ens indiquen que allà fa un fred de mil dimonis; i el color gris del riu -gris per la poca profunditat, l'aigua és transparent i agafa el color de les pedres-, motiu i protagonista omnipresent de tots els paisatges del Roncal.

El segón, la construcció de vivendes unifamiliars a l'altra banda del riu, on comença a gestar-se un altre Urzainqui. Aquesta és segurament la zona més verge del Pirineu espanyol, però la societat de la informació no deixa res ni a l'atzar ni en el buit, així que poc a poc els turistes seràn cada cop més freqüents. ¿Com ho viuen els habitants de la zona? Sentiments enfrontats. D'una banda, són feliços a la seua manera, entre ells. De l'altra, turisme és sinònim de progrés econòmic, i qualsevol diu que no. L'ideal, com diu la propietaria de l'únic bar, que vingui en dates assenyalades. Encara ens adonem d'una tercera particularitat. Normalment, les cases als pobles solen estar juntes. La pared d'una es aprofitada per la contigua per gestar-se. No és així a Urzainqui, on entre casa i casa hi ha una mena de passadís estret per on no passa ni una persona. ¿Per què serà?

Roncal i Isaba

Una vegada passejat el que serà casa nostra per tres dies, anem cap a Roncal, poble que dona nom a la vall. Es tracta d'un municipi una mica més gran que Urzainqui, tot i que el leitmotiv, les característiques principals, són les mateixes. El riu Esca a un costat, paral·lel a la carretera, carrers fets de pedra -així com també les cases-, i una tranquilitat que només s'esvaeix quan algun visitant es creua amb nosaltres. Pocs natius, alguns turistes aprofitant els dies abans de Setmana Santa per evitar aglomeracions. De Roncal no es pot marxar sense un bon formatge, que es pot comprar a qualsevol establiment del poble -a qualsevol, també a l'estanc!- o a la sortida, a la fàbrica de formatges. No obstant, és recomanable, si la visita es fa l'estiu, seguir per la mateixa carretera cap amunt, passar Isaba i continuar fins trobar una masia -a prop de Belagua- amb un cartell on s'anuncia la venda de formatge Roncal. De veritat que val la pena el desplaçament, el mètode i el gust final s'ho valen.

Isaba és una mena de capital de comarca. Bastant més gran que Urzainqui i que Roncal, també té molts més establiments que aquests dos. Situat a prop de la penya Ardibidiguinea i a prop de la d'Ezkaurre, coincideix amb el naixement del riu Esca a partir de la fusió dels rius Uztarroz i Belagua, que també donen nom a dues poblacions veïnes. En aquest poble, que no supera els 500 habitants, hi ha algunes esglèsies interessants per veure, tot i que la màgia i l'encant d'aquests poblets està en el passeig, en les vistes generals i en els detalls de les flors als balcons, o de les antigues portes de fusta, o del somni de tenir una vida més tranquil·la lluny de la ciutat, sense pensar en les contrapartides negatives de la vida al camp.

Uztarroz, Otxagavia, Belagua o Burgi són alguns dels pobles que queden a prop i que val la pena visitar si s'està allà. Encara que tots similars, caminant-los te'n pots adonar de les particularitats de cadascun, quasi imperceptibles i gairebé indefinibles però clarament existents. ¿Com s'explica si no que no et canses de veure'n un rere l'altre?