Virgen de las Nieves - Pantà de Koixta - Virgen de las Nieves

Prenent com a punt de partida Urzainqui, Irati queda més o menys a una hora de camí per la N-137, carretera de la que només deixarem enrera per emprendre l'ascensió a l'ermita de la Virgen de las Nieves, un dels eixos principals sobre els que s'organitza aquesta gran reserva natural.

Parle de gran reserva perquè el d'Irati és un dels boscs de faigs més importants d'Europa. Dit això -ja he justificat la visita-, ens vam trobar un paisatge impresionant pel predomini del gris. Ens trobem en un temps intermig entre el cru hivern pirenenc i la verdor primaveral. El resultat és que els faigs s'han quedat nus a causa del fred i estan en procés de recuperar verdor, bellesa, frescor.

Però no per això vam deixar de gaudir d'un dels espectacles més purs que ens pot oferir el pirineu espanyol. Es tracta d'un bosc amb tanta profunditat, tant tancat, amb tantes oportunitats per deixar de pensar racionalment i deixar anar la imaginació que senzillament...ho vam fer. Tractar de trobar l'horitzó a l'espés bosc de faigs és sinònim -o quasi bé- de caure derrotat per la immensitat. Si hi ha bruixes, han d'estar ací. És el paisatge idoni. Qui passetja pels múltiples senders no pot saber que hi ha més enllà de la seua vista, que només veu faigs, pins rojos i avets perdent-se en el que sembla ser el final però que només és una avançadeta del conjunt.

Pantà de Koixta

Vam escollir l'excursió Virgen de las Nieves - Pantà de Koixta - Virgen de las Nieves (vegeu Koixta) perquè ens va fer gràcia el fet de poder veure un pantà. A més, es tracta d'una ruta circular, fet a tenir en compte si no es té un cotxe que et recull on li diguis. És millor tenir clar, sobretot estant lluny de casa, l'origen i el final per no haver de veure-te-les amb una bruixa. O amb coses pitjors. Temperatures extremes, per exemple.

Doncs bé, l'excursió comença a prop del parador de l'ermita de les neus, des d'on s'agafa el camí número 69, que coincideix amb el que abans era part de la ruta del GR-11. Després de les bromes dolentes però inevitables sobre el número de la senda, comença una ascenció pràcticament constant de 5 quilòmetres i mig que duu al pantà de Koixta. En aquesta època de l'any, i a l'espera que el desgel li tire una ma, té un aspecte bastant pobre. Però l'entorn és simplement increible. Com passa amb tots els rius, creen la seua pròpia vall. El que fa especial aquesta és el fet que està envoltat d'un bosc tant profund i dens que quan arribes allà i trobes tant d'espai et sembla veure la llum, tornes a ser lliure d'alguna manera.

Mai cal oblidar l'alimentació i, abans d'emprendre el sender 60 de tornada cap al punt de partida -el peix que es menja la cua, sempre constant a les nostres vides, semblaria que ens fa falta i tot-, cal recobrar forces. Fruits secs, molta aigua, un bon entrepà amb formatge Roncal, del terreno que dirien per ací i, a poder ser, la bota de vi, sobretot si després tenim vint minuts per rendir-nos al sol del migdia.

La tornada és, no podria ser diferent, quasi tot baixada. Parada obligatòria es el mirador d'Akelerreria. No sabem a que deu el nom -¿potser té relació amb l'aquelarre, el ritus pagà propi de les històries de bruixes?-, només tenim clar que gaudirem d'unes bones vistes. No ens enganyem. Veiem el riu, convertit en un petit fil d'aigua per l'altura, i l'altra banda de bosc, per on hem vingut. Es veu tota la vall, amb les muntanyes dels Pirineus, i es pot comprovar l'efecte de l'erosió en la muntanya per on hem vingut, que ha convertit un paisatge fa molts anys pla en una mena de canó molt vistòs pels ulls.

Tornant al camí 60, ens endinsem a la tornada del mirador en una baixada en picat en un tram on el bosc és si cap més dens. Qui escriu aprofita per trencar la rutina de grup i avançar-se uns metres per escoltar els ocells, que canten quan es queden sols, com aquells cantants frustrats que canten a la banyera. Però millor, molt millor. I així, distret gràcies als alats, anem poc a poc posant punt i final a la caminada. Un final imaginat que es fa molt més evident quan, entre les rames pelades dels faigs, divisem l'esglèsia abandonada de la Virgen de las Nieves. D'allà al parador, al cotxe i a l'hostal, passant per Otxagabia -on comprem l'obligat patxaran de la zona i visitem un poble que es prepara per la Setmana Santa- i per l'empat del Barça al Mediterráneo d'Almeria. Sempre igual, a can Barça. Continuarà.