Com que fa un temps que solc anar a córrer cada setmana, vaig decidir apuntar-me a la Cursa de Bombers. Sobre 10 quilòmetres, vaig pensar que era una distància que podia recórrer sense gaires problemes i que seria una bona pedra de toc per provar de què havia servit l'entrenament. Innocent, vaig pensar que el més normal és recollir el dorsal el dia de la cursa. Però havia oblidat que Nike era qui organitzava l'event. I es veu que l'organització havia determinat que es recollira el dorsal dies abans de la cursa, fet molt raonable tenint en compte que hi havien 15.000 inscrits.
Molt raonable, sí, si el mateix dia de la cursa els innocents com jo i ¡també la gent que ve de lluny per córrer, per favor! tinguera l'oportunitat de recollir el seu dorsal, la seua samarreta -molt mona, per cert- i córrer. Des de Nike obliden que no tots som Reyes Estevez ni Marta Dominguez i que hem pagat quasi 20 euros per córrer. Només per la il·lusió de comprovar que el nostre esforç després dels dies d'entrenament es veu reflexat en una millora física. I arribem a la competitivitat, característica inherent a l'humà. Necessitem superar-nos -que no és sinònim de guanyar-, és una condició sense la qual participar no té sentit. També és diferent del joc net. És compatible.
Per això, quan hem fan comparar entre caminar per gaudir del paisatge i córrer sense fixar-se tant en els detalls, dic que els dos. Per què córrer té el punt d'adrenalina que, com a mínim a mi, hem torna boig. Competir és sa, d'això no en tinc cap dubte. Però s'ha de competir des del respecte a l'altre. El més greu és quan per una tonteria i havent pagat la teua entrada, no et deixen competir. Eh, Nike?
P.D.: Diumenge, la Cursa de les Fonts de Xerta . Una altra oportunitat per medir les meues forces. 25 quilòmetres per veure recompensa't tot un esforç. Admitim apostes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada