L'obstacle més dur -i gratificant-

Potser ja és hora de parlar de la Cursa de les Fonts. Fa més d'una setmana que la vaig córrer i no fa ni dos dies que estic recuperat. Sense cap dubte, ha estat l'obstacle més dur al que m'he enfrontat mai. 25 quilòmetres de muntanya, amb una baixada més dura que la pujada, i quasi tres hores i mitja d'esforç. 79é de més de 200, que no està malament per ser la primera tan llarga.

La cursa comença per a mi el dia abans, ja que vaig ajudar a l'organització a pujar beguda als punts de control. L'excursió prèvia em va servir per adonar-me'n que el què anava a fer estava al límit entre el que pot fer una persona que està bé físicament i el que pot fer una persona molt preparada. El resultat em demostra que estic bastant a prop d'aquest límit, que els dies d'entrenament solitari han servit per alguna cosa més que per pensar.

La prova va començar cap a les 9.00 hores a la plaça de Xerta (Terra Alta), un poble situat a l'esquerra del riu Ebre, a pocs metres de la mateixa llera. Situat molt a prop del parc natural d'Els Ports, a pocs quilòmetres del nucli urbà podem trobar paisatges molt vàlids per als amants de l'excursionisme. Dir escarpats potser seria dir massa quan la Coscollosa (879 metres) és el punt més elevat, però és suficient per endurir una prova espectacular pels paisatges i pel terreny, un constant ascensor que més enllà de l'ecuador de la prova es converteix en un trenca-cames.

L'ecuador, a la font de la Vall de l'Infern. Un dels punts més elevats des d'on s'adivinen les històriques serres de Cavalls i Pàndols. Les mateixes que van veure morir tants republicans em veuen sofrir. Dins del que cap, vaig encara molt bé. Aquestes dues serres, protagonistes involuntàries d'un dels episodis més dramàtics de la història d'Espanya, no seran testigues del meu declivi.

Encara, però, tardarà en arribar. Haurem de coronar la Coscollosa, més o menys al lloc 45, per iniciar el meu particular malson en forma de baixada. Cansat com estava, amb un calçat poc adequat i havent entrenat sempre sobre asfalt, quan difícilment trobava el poble des de l'altitud veia que em quedaven nou quilòmetres de sofriment. Ni més ni menys. Veia que estava al mateix lloc on el dia anterior havíem trobat un grup de cabres i que la distància que havia de recórrer era llarga, ja que al tros que vam fer fins a l'alberg que el Centre Excursionista de Xerta té a prop de la Font Nova encara quedava un bon tram fins al final.

Així doncs, m'ho vaig prendre amb calma. La meua reflexió va ser: "Ara acabaràs segur, així que més val acabar en condicions que arriscar i lesionar-se". En efecte, per molt dura que sigui per a mi la baixada, només em feia falta caminar per arribar a la meta. Encara vaig córrer molts trams; d'altres preferia deixar-me dur. En arribar a la Font Nova m'havia de cordar les sabatilles i un home em va dir que em sentara. No recorde si li vaig contestar, però vaig pensar que si ho feia, abandonava. Vaig seguir.

Així, alternant trams de trot amb d'altres de caminada, vaig arribar al poble. La meua alegria era immensa, així que en veure una dona que m'indicava el camí a la meta, no vaig poder evitar dir-li: "Quin poble més bonic!". Ella em va respondre, i vaig continuar corrent, gastant els darrers grams de forces en el tram final, ple de gent que t'agraeix el teu esforç. Encara que saps que fan el mateix amb tots, no pots evitar sentir-te especial. Quan ho penses, no et sents especial per ells, sinó per tu. Val la pena -almenys per a mi-. Val la pena per saber que l'esforç té recompensa, que amb voluntat és pot aconseguir. Val la pena perquè una cursa són, a més de moltes passes una rere l'altra, moltes anècdotes i persones que estaran al teu cap molt de temps. I, sobretot, val la pena perquè m'agrada. A pesar de la setmana de cruiximents.