Avui torne a tindre ganes. Després d’acabar la Cursa de les Fonts a Xerta (Terra Alta), vaig prendre una decissió, entre cansat i obligat. Havia arribat a un punt culminant en la preparació i en tres o quatre mesos no podria explotar-la, a causa dels estudis i les practiques.
Ara, amb una llicenciatura al coll que quasi em dona més maldecaps que alegries, torne a tenir temps i ganes. No de fer curses de 25 quilòmetres, sinó de fer coses, de recuperar les ganes per l’oci, pel temps lliure, en definitiva, les ganes de ser feliç.
No han estat uns mesos fàcils. Ni ho seran els que vindran. Periodisme, joventut i treball digne són tres conceptes renyits. En qualsevol cas, són èpoques que s’han de superar, i què millor que reemprendre aquest projecte, que ningú segueix però que durant un temps m’havia arribat a enganxar, m’havia empés a sortir a la muntanya, a disfrutar-la, a sentir-la com quelcom que també està a dins meu.
Ho he vist clar mentre aquest matí de diumenge passejava, amb el diari sota el braç, per Ciutat Vella, el barri antic de Barcelona. Com tota capital, la Comtal té coses molt bones i d’altres no tant. És curiós com als llocs on hi ha més gent és on et pots sentir més sol, més indefens i fins i tot insignificant. No resulta fácil, quan vens d’un poble de 50.000 habitants, no trobar el teu lloc a Barcelona.
És el resum del que em torturava fins aquest matí. Però he passejat, m’he tornat a sentir lliure, i he vist que val la pena. Que passar totalment inadvertit té les seues coses bones. Que les grans ciutats són tot oportunitats, moments. Que aquí passen trens –tot i la RENFE- cada cert temps. I què Barcelona és preciosa.
Baixant per la Rambla, només cal desviar-se a mà esquerra per endinsar-nos al barri Gòtic, un conjunt històric on, per moments, pots tractar d’entendre com era la Barcelona d’abans del segle X sense trobar molts impropis. Excepte els turistes estrangers, que abarroten els carrers de Barcelona amb les seu
es càmeres tant impresionants com inabarcables i el seu anar despistat però somrient. Un dels carrers més màgics és el de la Roca.
Es tracta d’un carrer estret, d’edificis antics, molts d’ells en runes. A pesar que podria estar molt més cuidat, el seu aspecte deixat ajuda a comprendre un passat en el que no existia la restauració ni les brigades de neteja. És una mena de passadis estret envoltat d’ombra i, al fons, al final, veus la llum. És el final del carrer, que t’aboca al passatge del Cardenal Casañas. Des d’aquí ja es pot veure la Parròquia de Santa Maria del Pi.
Donant una volta per les botigues del Gòtic obertes al públic per rebaixes ens trobem sorpreses com un grup de pintors que dibuixen al carrer, o una fira de productes artesanals. Tot, amb un sol agradable tocant-nos el clatell.
Aquí no s’acaba ni Ciutat Vella ni el Gòtic, però sí aquest post. Diuen que fer-los massa llargs dificulta la seua lectura. No siga cosa que el baix índex de lectures es dega a això.
Ara, amb una llicenciatura al coll que quasi em dona més maldecaps que alegries, torne a tenir temps i ganes. No de fer curses de 25 quilòmetres, sinó de fer coses, de recuperar les ganes per l’oci, pel temps lliure, en definitiva, les ganes de ser feliç.
No han estat uns mesos fàcils. Ni ho seran els que vindran. Periodisme, joventut i treball digne són tres conceptes renyits. En qualsevol cas, són èpoques que s’han de superar, i què millor que reemprendre aquest projecte, que ningú segueix però que durant un temps m’havia arribat a enganxar, m’havia empés a sortir a la muntanya, a disfrutar-la, a sentir-la com quelcom que també està a dins meu.
Ho he vist clar mentre aquest matí de diumenge passejava, amb el diari sota el braç, per Ciutat Vella, el barri antic de Barcelona. Com tota capital, la Comtal té coses molt bones i d’altres no tant. És curiós com als llocs on hi ha més gent és on et pots sentir més sol, més indefens i fins i tot insignificant. No resulta fácil, quan vens d’un poble de 50.000 habitants, no trobar el teu lloc a Barcelona.
És el resum del que em torturava fins aquest matí. Però he passejat, m’he tornat a sentir lliure, i he vist que val la pena. Que passar totalment inadvertit té les seues coses bones. Que les grans ciutats són tot oportunitats, moments. Que aquí passen trens –tot i la RENFE- cada cert temps. I què Barcelona és preciosa.
Baixant per la Rambla, només cal desviar-se a mà esquerra per endinsar-nos al barri Gòtic, un conjunt històric on, per moments, pots tractar d’entendre com era la Barcelona d’abans del segle X sense trobar molts impropis. Excepte els turistes estrangers, que abarroten els carrers de Barcelona amb les seu
es càmeres tant impresionants com inabarcables i el seu anar despistat però somrient. Un dels carrers més màgics és el de la Roca.Es tracta d’un carrer estret, d’edificis antics, molts d’ells en runes. A pesar que podria estar molt més cuidat, el seu aspecte deixat ajuda a comprendre un passat en el que no existia la restauració ni les brigades de neteja. És una mena de passadis estret envoltat d’ombra i, al fons, al final, veus la llum. És el final del carrer, que t’aboca al passatge del Cardenal Casañas. Des d’aquí ja es pot veure la Parròquia de Santa Maria del Pi.
Donant una volta per les botigues del Gòtic obertes al públic per rebaixes ens trobem sorpreses com un grup de pintors que dibuixen al carrer, o una fira de productes artesanals. Tot, amb un sol agradable tocant-nos el clatell.
Aquí no s’acaba ni Ciutat Vella ni el Gòtic, però sí aquest post. Diuen que fer-los massa llargs dificulta la seua lectura. No siga cosa que el baix índex de lectures es dega a això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada