Sembla que el comandante en jefe marxa. Se'n va una persona -Fidel Castro, pels despistats- que no deixa indiferent ningú. Als mitjans de comunicació, multitud de diàlegs sords entre castristes i anticastristes i pàgines plenes d'anàlisis que no analitzen res de nou. La societat ens dividim entre nostàlgics i pretessos demòcrates. Poca coherència i massa ideologia. Entre tanta palla i paper mullat, una frase d'Oswaldo Paya, un dissident que viu a l'illa i que dirigeix un moviment cristià d'oposició al règim. Tothom qui opine sobre Cuba hauria de tenir en compte:

"No piensen en Cuba como un espectáculo sino como un sitio donde viven 11 millones de seres humanos"

Amèrica

Soc un gran amant de la política, no ho puc negar. M’encanta la idea de política com la solució dels conflictes que afecten a una comunitat. Tot i que aquesta definició no s’ajusta exactament –ni de bon tros- al que avui entenem per política, igualment la meua vocació em fa seguirla dia a dia.

I l’actualitat a política és ara mateix sinònim de primàries americanes. Com tothom, tinc prejudicis i un d’ells té a veure amb els Estats Units d’Amèrica. Quan es va despertar la meua consciència política –allà pel 2001, amb la invasió d’Iraq- em vaig manifestar contra la guerra, contra el trio de les Açores i el meu odi es va traslladar a tot allò relacionat amb la primera potencia mundial.

Doncs bé, aquestes primàries m’estan fent canviar una mica la perspectiva sobre els EUA. En primer lloc, és perquè el seu bipartidisme no és tant simple com pensava. És cert que només tenen dos grans partits però l’amalgama de tendències dins les files demòcrates i republicanes substitueix la falta de pluralisme amb més o menys garanties. Sense anar més lluny, els dos candidats que a dia d’avui tenen més opcions de representar els seus partits a les presidencials –Obama i McCain- són dos persones que es definiesen com trencadores. Venen de fora de l’establishment, diuen.

La meua visió de la societat americana també era simplista. Els tòpics fan pensar en ultraliberals, malalts de McDonalds, bel·licisme i altres aspectes negatius. Interessar-se pels EUA –gràcies primàries, doncs- és descobrir una societat que no està ni més ni menys malalta que l’europea. Plena d’excepcions i heterogenia. Una resposta possible és que qualsevol ideologia necessita una contra. I el liberalisme i els valors conservadors i conformistes dominants al món actual creen resistències, unes actives i altres passives.

Darrerament han arribat a les meues mans diferents documents sobre resistències passives. I m’encanten, potser més que les actives. Són persones inadaptades que, en veure’s indefenses, es converteixen en una mena de tortugues nòmades. Es creen una crosta per poder viure. Són tímids, m’agrada pensar que és per què no creuen que fent el que fan, vivint com viuen, siguen millors ni pitjors que la resta. És potser això el que més em fascina, la seua indiferència. No necesiten proclamar que no els agrada el sistema, potser tampoc els serviria de gaire. Accepten el seu statu quo i en poques ocasions busquen millorar. És fácil dir que són bojos, jo ho crec en part. Però no crec que siga el més important.

Bobby Fischer és un dels exemples més mediàtics. La seua mort va servir per tal que gent com jo descobrira la seua història. Però n’hi ha molts d’anònims. Un d’ells, Chris McCandless, un jove de Washington que, en acabar la carrera, va decidir abandonar-ho tot i viure una aventura per América amb un destí clar: Alaska. A pesar de tenir clar el destí, no tenia un objectiu clar. Aquesta és la sinopsi de la pel·lícula Hacia rutas salvajes, una adaptació del llibre de Jon Krakauer.

Doncs bé, ha estat aquest llibre el que m’ha servit per descobrir i interessar-me pels paisatges que amaga América. Potser estan darrere dels grans edificis de Washington. Però el més important és que hi són, per què és la única condició per a que la gent a qui li interessa els disfrute. I quan més famosos siguen, pitjor per a la natura. Com Collserola, vaja. Els paisatges marrons, polsossos, inmensos i desèrtics de l’oest o les muntanyes verdes i blanques d’Alaska, al nord. A un paisatge desèrtic de l’oest, de grans planícies sense vegetació, on la immensitat es menja la presència humana, és on es desenvolupa No es país para viejos, el film protagonitzat per Javier Bardem i dirigida pels germans Cohen. M’ha impressionat la pel·lícula, però sobretot m’han captivat els paisatges. Diuen que una imatge val més que mil paraules.

Comentaris (II): Bookcrossing al mercat de Gràcia

No em puc resistir a dir-ho. Avui he descobert una d'aquelles coses que t'alegren el dia sense que puguis saber ben bé perquè. Anava pel mercat de Gràcia i he vist una parada de llibres antics per un i dos euros. 'Mira, la típica parada', he pensat. I m'he posat a remenar.

Tinc la costum de comprar llibres en aquestes paraules. És una mescla de romanticisme i sorpresa, ja que pagar un euro pels milions de lletres que, juntes, formen el conjunt harmònic que forma un llibre, em sembla no pagar res. Em sembla un regal provinent d'una mena de més enllà. Qui sinó un èsser diferent -que no totpoderós- vendria la màgia d'un llibre per només un euro?

Doncs bé, remenant he trobat El topo, de John Le Carré. No soc cap amant de les novel·les policíaques però una vegada a un bookcrossing ja en vaig agafar un d'aquest autor i em va agradar. Estaba esperant que algú vinguera a cobrar-me el llibre quan he vist una bústia on, literalment, es podia llegir: 'Deixeu els diners a dins'. Senzillament, ho he trobat fantàstic. Lluny de classificacions, lluny de convencions. Encara hi ha gent que confia en nosaltres, a pesar de tot...

Amb una bici dels anys vuitanta, ¿es pot demanar més?

Avui redescobrim Collserola. Ja hi vaig estar l'any passat, curiosament amb un altre foraster. Aquesta serralada sembla condemnada a l'oblit per a milers i milers de barcelonins que busquen projectes més ambiciosos -o simplement més llunyans- per als seus moments d'esbarjo. És difícil d'entendre que un paratge tant peculiar -una serralada com aquesta just darrere d'una de les urbs més cares del món, segons un estudi publicat fa dos dies- sigui també un paratge semioblidat. Però bé, no anem a descobrir ara que l'èsser humà és capriciós i arbitrari. Collserola no és apta per a molts. Millor per a la resta.

L'excursió comença vora les 9.00 del matí. No serà llarga, tant pel meu estat de forma, encara creixent, com pels examens d'una carrera que comença a desesperar no per difícil sinó per dolenta. Cal afegir que la bici -una mountain bike de més de 15 anys- tampoc ajuda a realitzar grans sortides. Però tinc ganes d'estar una estona sol fent esport.

En primer lloc toca, com la resta de pobres del món, agafar el transport públic per arribar a la localitat de Sant Cugat del Vallés. Allà, just a la sortida dels FGC, ja es visualitza l'objectiu del dia. El Tibidabo, en la seua versió vallesana, donant-me l'esquena. A pesar del lleig, no perd ni un pel del seu encant. És realment preciós i, no sé ben bé perqué, no pot deixar de recordar-me, a una altra escala, al Mont Saint-Michel (Bretanya francesa). Potser per què ambdós em transporten al món del conte, on res és cert i només et creus el que vols, on la realitat s'ajusta a la imaginació i no a l'inrevés com en aquest món en què ens ha tocat viure.

Partim des de l'entrada al parc natural de Collserola al terme municipal de Sant Cugat, que és la pista que fa d'entrador a l'edifici de la Torre Negra, una construcció militar romànica del segle XII que deu el seu nom al color obscur de les seues muralles. Si tenim temps podem entrar i veure'l de més a prop. Val la pena.

Les pistes no tenen secret, estan molt ben assenyalades. Més o menys hem de seguir el camí que duu a Sant Medir, molt famosa a Gràcia per la peregrinació que encara es fa cada any cada 3 de març. Segons conta la llegenda -d'origen cristià-, Sant Medir era un camperol que va ser enxampat pels romans l'any 1303 mentre plantava faves. Era una època de forta persecució als catòlics i la llegenda conta que un peregrí gracienc va fer el primer peregrinatge al lloc on vivia el sant l'any 1830.

A pesar d'aquesta explicació, no estava jo per a massa festes el passat dissabte. De seguida vaig comprendre que tindria problemes. Exactament en l'instant en què, tastant els primers desnivells, vaig voler canviar al plat petit. La cadena va dir prou, són massa anys els que tinc. I se'n va sortir de l'engramatge. Sense plat petit, qualsevol pujada és una exageració, qualsevol desnivell una quimera. Vaig fer bastants metres amb la bicicleta a la mà, ho reconec. Van ser estones que vaig aprofitar per reflexionar sobre les sortides en bicicleta. Crec que, havent tastat els dos tipus, preferisc la caminada a la sortida a dos rodes. Bé es cert que totes dues tenen avantatges. A peu, el paisatge es disfruta molt més, hi ha més temps i millors condicions físiques, ja que les pulsacions no s'acceleren tant. No obstant això, en bicicleta té el seu instant en forma de superació i d'adrenalina. S'han de combinar.

Pensant, pedalant, sofrint, em vaig desviar, fent cap a la carretera de l'Arrabassada. La primera vegada que vaig venir a Collserola vaig fer més tram per pista. Ho vaig agrair, puix l'asfalt és una mena de balsam per a les cames. La pendent es suavitza i ja no és impossible pedalar amb el plat mitjà. Faig una parada per descansar i afrontar el darrer tram, i pense en la tranquilitat del lloc, en com viuen els pocs afortunats amb diners que tenen una casa en aquesta zona. Injust. Estrene format video i continue cap a dalt:

I el Tibidabo cada cop està més a prop. Pense en el que havia llegit el dia abans documentant-me sobre el lloc. En l'origen també cristià del seu nom, fruit de la unió de dues paraules llatines que volen dir 'et donaré'. Segons la documentació de l'època medieval, aquest cim de 512 metres s'anomenava Puig Aguilar i van ser els monjos de la Vall d'Hebrón els qui van adaptar un passatge bíblic al lloc. La història diu que Déu, passant davant la muntanya, va preguntar al diable que preferia; el control de la ciutat que s'estendria al peu del cim o la glòria del cel. Obviament, el maleït es va quedar amb Barcelona. Curiós.

Una vegada a dalt, toca hidratar-se, contemplant la millor visió aèrea de Barcelona. En dies clars es pot veure, a més de tota la ciutat de banda a banda de la Diagonal, les illes Balears. Dissabte no era un bon dia. A més, feia un fred de morir. Vaig decidir no demorar-me més i començar la baixada. Ho vaig fer despedint-me d'uns companys que vaig trobar al cim i que em van fer pensar que, malgrat tot, hi ha gent que sap que és Collserola, que disfruta, que viu, que respecta aquest paratge, el pulmó de la Comtal i del Vallés Occidental.

El dia era fred i obscur. Millor tornar cap a casa.