Virgen de las Nieves - Pantà de Koixta - Virgen de las Nieves

Prenent com a punt de partida Urzainqui, Irati queda més o menys a una hora de camí per la N-137, carretera de la que només deixarem enrera per emprendre l'ascensió a l'ermita de la Virgen de las Nieves, un dels eixos principals sobre els que s'organitza aquesta gran reserva natural.

Parle de gran reserva perquè el d'Irati és un dels boscs de faigs més importants d'Europa. Dit això -ja he justificat la visita-, ens vam trobar un paisatge impresionant pel predomini del gris. Ens trobem en un temps intermig entre el cru hivern pirenenc i la verdor primaveral. El resultat és que els faigs s'han quedat nus a causa del fred i estan en procés de recuperar verdor, bellesa, frescor.

Però no per això vam deixar de gaudir d'un dels espectacles més purs que ens pot oferir el pirineu espanyol. Es tracta d'un bosc amb tanta profunditat, tant tancat, amb tantes oportunitats per deixar de pensar racionalment i deixar anar la imaginació que senzillament...ho vam fer. Tractar de trobar l'horitzó a l'espés bosc de faigs és sinònim -o quasi bé- de caure derrotat per la immensitat. Si hi ha bruixes, han d'estar ací. És el paisatge idoni. Qui passetja pels múltiples senders no pot saber que hi ha més enllà de la seua vista, que només veu faigs, pins rojos i avets perdent-se en el que sembla ser el final però que només és una avançadeta del conjunt.

Pantà de Koixta

Vam escollir l'excursió Virgen de las Nieves - Pantà de Koixta - Virgen de las Nieves (vegeu Koixta) perquè ens va fer gràcia el fet de poder veure un pantà. A més, es tracta d'una ruta circular, fet a tenir en compte si no es té un cotxe que et recull on li diguis. És millor tenir clar, sobretot estant lluny de casa, l'origen i el final per no haver de veure-te-les amb una bruixa. O amb coses pitjors. Temperatures extremes, per exemple.

Doncs bé, l'excursió comença a prop del parador de l'ermita de les neus, des d'on s'agafa el camí número 69, que coincideix amb el que abans era part de la ruta del GR-11. Després de les bromes dolentes però inevitables sobre el número de la senda, comença una ascenció pràcticament constant de 5 quilòmetres i mig que duu al pantà de Koixta. En aquesta època de l'any, i a l'espera que el desgel li tire una ma, té un aspecte bastant pobre. Però l'entorn és simplement increible. Com passa amb tots els rius, creen la seua pròpia vall. El que fa especial aquesta és el fet que està envoltat d'un bosc tant profund i dens que quan arribes allà i trobes tant d'espai et sembla veure la llum, tornes a ser lliure d'alguna manera.

Mai cal oblidar l'alimentació i, abans d'emprendre el sender 60 de tornada cap al punt de partida -el peix que es menja la cua, sempre constant a les nostres vides, semblaria que ens fa falta i tot-, cal recobrar forces. Fruits secs, molta aigua, un bon entrepà amb formatge Roncal, del terreno que dirien per ací i, a poder ser, la bota de vi, sobretot si després tenim vint minuts per rendir-nos al sol del migdia.

La tornada és, no podria ser diferent, quasi tot baixada. Parada obligatòria es el mirador d'Akelerreria. No sabem a que deu el nom -¿potser té relació amb l'aquelarre, el ritus pagà propi de les històries de bruixes?-, només tenim clar que gaudirem d'unes bones vistes. No ens enganyem. Veiem el riu, convertit en un petit fil d'aigua per l'altura, i l'altra banda de bosc, per on hem vingut. Es veu tota la vall, amb les muntanyes dels Pirineus, i es pot comprovar l'efecte de l'erosió en la muntanya per on hem vingut, que ha convertit un paisatge fa molts anys pla en una mena de canó molt vistòs pels ulls.

Tornant al camí 60, ens endinsem a la tornada del mirador en una baixada en picat en un tram on el bosc és si cap més dens. Qui escriu aprofita per trencar la rutina de grup i avançar-se uns metres per escoltar els ocells, que canten quan es queden sols, com aquells cantants frustrats que canten a la banyera. Però millor, molt millor. I així, distret gràcies als alats, anem poc a poc posant punt i final a la caminada. Un final imaginat que es fa molt més evident quan, entre les rames pelades dels faigs, divisem l'esglèsia abandonada de la Virgen de las Nieves. D'allà al parador, al cotxe i a l'hostal, passant per Otxagabia -on comprem l'obligat patxaran de la zona i visitem un poble que es prepara per la Setmana Santa- i per l'empat del Barça al Mediterráneo d'Almeria. Sempre igual, a can Barça. Continuarà.

Un tast al pirineu navarrés (II)

Després de tot un matí de cotxe, no hi ha res com mullar-se de cap a peus descarregant les motxiles a l'alberg. Ens rep el Pirineu, i ho fa a la seua manera. Nosaltres, que venim del benigne clima mediterrani, no podem més que prendre'ns-ho amb humor i interpretar-ho com un avís. No ens confiarem.

Ja a l'alberg, decidim que abans que res ens toca migdiada. Les bones costums no es perden, i menys estant de vacances. La nostra sorpresa és gran quan ens despertem i brilla el sol als carrers verds de liquen d'Urzainqui. Això és del tot imprevisible. Són més de les cinc i és hora de moure's. El temps acompanya i decidim dedicar la tarda a fer una ruta pels pobles dels voltants. Primer de tot el mateix Urzainqui, un poble que se situa en el curs del riu Esca entre Isaba i Roncal, els dos principals pobles de la vall. Segons ens explica el propietari de l'alberg Armaia, el poble compta no més de 40 habitants a l'hivern, tot i que hi són uns 90 censats.

El silenci al que la solitud condemna al poble es trenca en arribar al frontó de pilota basca, un autèntic esport nacional als petits pobles navarresos. Allà, uns joves fan quatre cops. Tot i que no seràn mai campions d'Euskal Herria -tampoc ho pretenen-, a nosaltres ens serveis per distreure'ns cinc minuts.

Això és fet i fet, ja que en passar el frontó arribem al final del poble. Allà, l'inici d'una senda indica que en aquell punt començava l'antic camí cap a Isaba. Donem la volta per la part alta del poble, on ens adonem de dues coses. La primera, la bellesa del paisatge. Només cal pujar dos o tres carrers -si se li poden dir així- per gaudir d'una panoràmica d'Urzainqui i les muntanyes dels voltants. La combinació de colors ajuda a entendre on estem. El verd que tot ho envaix, símbol inequívoc de natura; les construccions de pedra grisa, que ens indiquen que allà fa un fred de mil dimonis; i el color gris del riu -gris per la poca profunditat, l'aigua és transparent i agafa el color de les pedres-, motiu i protagonista omnipresent de tots els paisatges del Roncal.

El segón, la construcció de vivendes unifamiliars a l'altra banda del riu, on comença a gestar-se un altre Urzainqui. Aquesta és segurament la zona més verge del Pirineu espanyol, però la societat de la informació no deixa res ni a l'atzar ni en el buit, així que poc a poc els turistes seràn cada cop més freqüents. ¿Com ho viuen els habitants de la zona? Sentiments enfrontats. D'una banda, són feliços a la seua manera, entre ells. De l'altra, turisme és sinònim de progrés econòmic, i qualsevol diu que no. L'ideal, com diu la propietaria de l'únic bar, que vingui en dates assenyalades. Encara ens adonem d'una tercera particularitat. Normalment, les cases als pobles solen estar juntes. La pared d'una es aprofitada per la contigua per gestar-se. No és així a Urzainqui, on entre casa i casa hi ha una mena de passadís estret per on no passa ni una persona. ¿Per què serà?

Roncal i Isaba

Una vegada passejat el que serà casa nostra per tres dies, anem cap a Roncal, poble que dona nom a la vall. Es tracta d'un municipi una mica més gran que Urzainqui, tot i que el leitmotiv, les característiques principals, són les mateixes. El riu Esca a un costat, paral·lel a la carretera, carrers fets de pedra -així com també les cases-, i una tranquilitat que només s'esvaeix quan algun visitant es creua amb nosaltres. Pocs natius, alguns turistes aprofitant els dies abans de Setmana Santa per evitar aglomeracions. De Roncal no es pot marxar sense un bon formatge, que es pot comprar a qualsevol establiment del poble -a qualsevol, també a l'estanc!- o a la sortida, a la fàbrica de formatges. No obstant, és recomanable, si la visita es fa l'estiu, seguir per la mateixa carretera cap amunt, passar Isaba i continuar fins trobar una masia -a prop de Belagua- amb un cartell on s'anuncia la venda de formatge Roncal. De veritat que val la pena el desplaçament, el mètode i el gust final s'ho valen.

Isaba és una mena de capital de comarca. Bastant més gran que Urzainqui i que Roncal, també té molts més establiments que aquests dos. Situat a prop de la penya Ardibidiguinea i a prop de la d'Ezkaurre, coincideix amb el naixement del riu Esca a partir de la fusió dels rius Uztarroz i Belagua, que també donen nom a dues poblacions veïnes. En aquest poble, que no supera els 500 habitants, hi ha algunes esglèsies interessants per veure, tot i que la màgia i l'encant d'aquests poblets està en el passeig, en les vistes generals i en els detalls de les flors als balcons, o de les antigues portes de fusta, o del somni de tenir una vida més tranquil·la lluny de la ciutat, sense pensar en les contrapartides negatives de la vida al camp.

Uztarroz, Otxagavia, Belagua o Burgi són alguns dels pobles que queden a prop i que val la pena visitar si s'està allà. Encara que tots similars, caminant-los te'n pots adonar de les particularitats de cadascun, quasi imperceptibles i gairebé indefinibles però clarament existents. ¿Com s'explica si no que no et canses de veure'n un rere l'altre?

Un tast al pirineu navarrés (I)

Aquests darrers dies he estat al pirineu navarrés. Tinc ganes d'explicar com han anat aquestes mini vacances a la que és segurament la part més desconeguda de la cadena muntanyosa que fa de frontera natural amb l'Estat francés. El valle del Roncal, una planícia envoltada de muntanyes regada pel riu Esca; la selva d'Irati, un dels boscs de faigs més imponents d'Europa o el pic d'Arlas, passant per tota una sèrie de pobles de somni. ¿O potser de malson?.

Diuen que l'origen de totes les bruixes d'Europa es troba als Pirineus, que la resta o bé són còpies barates o 'germanes' de les pirenenques. Més enllà del que crega cadascú sobre els fenòmens sobrenaturals, és indubtable que Irati en concret i els pobles del pirineu navarrés en general serien llocs ideals per a aquestes dones amb poders, envoltades de mística i de preguntes sense resoldre. No vull contestar-les, només iniciar un recorregut que em torne a portar als llocs on fa res hi era de cos present. Per no oblidar, per tenir-ho ben present. Allà va.