L'obstacle més dur -i gratificant-

Potser ja és hora de parlar de la Cursa de les Fonts. Fa més d'una setmana que la vaig córrer i no fa ni dos dies que estic recuperat. Sense cap dubte, ha estat l'obstacle més dur al que m'he enfrontat mai. 25 quilòmetres de muntanya, amb una baixada més dura que la pujada, i quasi tres hores i mitja d'esforç. 79é de més de 200, que no està malament per ser la primera tan llarga.

La cursa comença per a mi el dia abans, ja que vaig ajudar a l'organització a pujar beguda als punts de control. L'excursió prèvia em va servir per adonar-me'n que el què anava a fer estava al límit entre el que pot fer una persona que està bé físicament i el que pot fer una persona molt preparada. El resultat em demostra que estic bastant a prop d'aquest límit, que els dies d'entrenament solitari han servit per alguna cosa més que per pensar.

La prova va començar cap a les 9.00 hores a la plaça de Xerta (Terra Alta), un poble situat a l'esquerra del riu Ebre, a pocs metres de la mateixa llera. Situat molt a prop del parc natural d'Els Ports, a pocs quilòmetres del nucli urbà podem trobar paisatges molt vàlids per als amants de l'excursionisme. Dir escarpats potser seria dir massa quan la Coscollosa (879 metres) és el punt més elevat, però és suficient per endurir una prova espectacular pels paisatges i pel terreny, un constant ascensor que més enllà de l'ecuador de la prova es converteix en un trenca-cames.

L'ecuador, a la font de la Vall de l'Infern. Un dels punts més elevats des d'on s'adivinen les històriques serres de Cavalls i Pàndols. Les mateixes que van veure morir tants republicans em veuen sofrir. Dins del que cap, vaig encara molt bé. Aquestes dues serres, protagonistes involuntàries d'un dels episodis més dramàtics de la història d'Espanya, no seran testigues del meu declivi.

Encara, però, tardarà en arribar. Haurem de coronar la Coscollosa, més o menys al lloc 45, per iniciar el meu particular malson en forma de baixada. Cansat com estava, amb un calçat poc adequat i havent entrenat sempre sobre asfalt, quan difícilment trobava el poble des de l'altitud veia que em quedaven nou quilòmetres de sofriment. Ni més ni menys. Veia que estava al mateix lloc on el dia anterior havíem trobat un grup de cabres i que la distància que havia de recórrer era llarga, ja que al tros que vam fer fins a l'alberg que el Centre Excursionista de Xerta té a prop de la Font Nova encara quedava un bon tram fins al final.

Així doncs, m'ho vaig prendre amb calma. La meua reflexió va ser: "Ara acabaràs segur, així que més val acabar en condicions que arriscar i lesionar-se". En efecte, per molt dura que sigui per a mi la baixada, només em feia falta caminar per arribar a la meta. Encara vaig córrer molts trams; d'altres preferia deixar-me dur. En arribar a la Font Nova m'havia de cordar les sabatilles i un home em va dir que em sentara. No recorde si li vaig contestar, però vaig pensar que si ho feia, abandonava. Vaig seguir.

Així, alternant trams de trot amb d'altres de caminada, vaig arribar al poble. La meua alegria era immensa, així que en veure una dona que m'indicava el camí a la meta, no vaig poder evitar dir-li: "Quin poble més bonic!". Ella em va respondre, i vaig continuar corrent, gastant els darrers grams de forces en el tram final, ple de gent que t'agraeix el teu esforç. Encara que saps que fan el mateix amb tots, no pots evitar sentir-te especial. Quan ho penses, no et sents especial per ells, sinó per tu. Val la pena -almenys per a mi-. Val la pena per saber que l'esforç té recompensa, que amb voluntat és pot aconseguir. Val la pena perquè una cursa són, a més de moltes passes una rere l'altra, moltes anècdotes i persones que estaran al teu cap molt de temps. I, sobretot, val la pena perquè m'agrada. A pesar de la setmana de cruiximents.

La hipocresia feta professionalitat

Com que més val tard que mai, tornem a estar aquí. I torne no per parlar de cap viatge ni de cap paisatge, sinó per reflexionar sobre el footing. Per reflexionar sobre la competitivitat -una característica humana, en la meua opinió- i sobre la professionalització a què ens aboquen determinats comportaments. I tot, a base del que m'ha passat durant els últims dies.

Com que fa un temps que solc anar a córrer cada setmana, vaig decidir apuntar-me a la Cursa de Bombers. Sobre 10 quilòmetres, vaig pensar que era una distància que podia recórrer sense gaires problemes i que seria una bona pedra de toc per provar de què havia servit l'entrenament. Innocent, vaig pensar que el més normal és recollir el dorsal el dia de la cursa. Però havia oblidat que Nike era qui organitzava l'event. I es veu que l'organització havia determinat que es recollira el dorsal dies abans de la cursa, fet molt raonable tenint en compte que hi havien 15.000 inscrits.

Molt raonable, sí, si el mateix dia de la cursa els innocents com jo i ¡també la gent que ve de lluny per córrer, per favor! tinguera l'oportunitat de recollir el seu dorsal, la seua samarreta -molt mona, per cert- i córrer. Des de Nike obliden que no tots som Reyes Estevez ni Marta Dominguez i que hem pagat quasi 20 euros per córrer. Només per la il·lusió de comprovar que el nostre esforç després dels dies d'entrenament es veu reflexat en una millora física. I arribem a la competitivitat, característica inherent a l'humà. Necessitem superar-nos -que no és sinònim de guanyar-, és una condició sense la qual participar no té sentit. També és diferent del joc net. És compatible.

Per això, quan hem fan comparar entre caminar per gaudir del paisatge i córrer sense fixar-se tant en els detalls, dic que els dos. Per què córrer té el punt d'adrenalina que, com a mínim a mi, hem torna boig. Competir és sa, d'això no en tinc cap dubte. Però s'ha de competir des del respecte a l'altre. El més greu és quan per una tonteria i havent pagat la teua entrada, no et deixen competir. Eh, Nike?

P.D.: Diumenge, la Cursa de les Fonts de Xerta . Una altra oportunitat per medir les meues forces. 25 quilòmetres per veure recompensa't tot un esforç. Admitim apostes.