En kayak per l'Ebre: natura, esport i...sssh! Silenci

Després del Ventador de dissabte, diumenge era el dia gran. Teniem alquilades uns kayaks a l'empresa Rogles per fer el tram de l'Ebre que uneix Miravet i Benifallet. Després d'una breu explicació sobre com mantenir l'equilibri dins d'una canoa i com remar cap endavant sense tornar-te boig, comença la travessia.

Per als qui no ho hagin fet mai -jo entre ells fins diumenge-, no és gens complicat. Els primers metres l'equilibri és més bé precari, però quan agafes confiança has d'anar regulant els sprints per no acabar amb les mans destrossades. El primer en el que ens hem de fixar és Miravet i el seu castell, que té origens en la defensa musulmana de l'àmplia zona que posseien a la Península Ibérica. Posteriorment, la fortificació fou utilitzada, entre d'altres, com a caserna militar durant la Guerra Civil.

Segons explica la gent del terreny no sense certa ironia, el castell és més bonic des de fora que a l'interior. Es a dir, que tampoc val gaire la pena pagar per entrar. Una mica més endavant trobem un antic molí. Resulta interessant endinsar-se per veure els diferents espais d'aquest vell edifici. Un consell per als principiants -i ho dic per experiència-: si ho voleu fer, amb algún expert, ja que sortir pot esdevenir un autèntic maldecap.

Després de sortir viu d'entre la vegetació del molí trobem un bon tram sense cap edifici destacable. És un bon moment per perfeccionar la nostra tècnica i, si som experts o directament no volem millorar-la, deixar-se anar i gaudir del silenci. Aquest tram del riu Ebre és un dels únics en els quals la carretera no discorre paral·lela al cabdal, amb la qual cosa la tranquil·litat és genial. Tumbar-se al kayak panxa cap a dalt i mirar el cel entre les montanyes és un dels exercicis més aconsellables de l'excursió.

Invertim la dita castellana. Primer ve la calma i, després, una mena de tormenta. I és que després d'aquest recorregut relaxat trobem diferents platgetes per aturar-se i banyar-se a l'Ebre. És la millor ocasió per a, sempre amb compte ja que les corrents són considerables, fer una mica el boig. No cada dia et banyes al riu més cabdalós de l'Estat. Disfruta!

Tot el que està bé s'acaba i hem de tornar a la canoa. L'últim tram ens espera i, depén de com estiguem de forces, el darrer tram pot fer-se més dur del que sembla en un primer moment. Després d'un breu tram ja veiem una corva d'esquerres. Una vegada la fem, veiem al fons el pont de Benifallet (imatge superior). Els monitors que expliquen al principi les quatre coses importants ja avisen: el pont sembla un mirall, està allà al fons i sembla que no arribem mai. Els braços ja estan cansats i no remen amb tanta força i aquest tram, realment, costa.

Una cosa cal destacar de la travessia. El silenci es patent en tot moment. No molesta, flueix. És un element més de l'excursió que cal tenir en compte per disfrutar-la al màxim. El silenci a les terres d'interior és com aquell adjectiu que fa bo un sustantiu qualsevol. Forma part del paisatge, és inalienable. El silenci al Pinell de Brai és despertar-se i veure les serres de Cavalls i Pàndols, amb la seua història al coll, i sentir els ocells cantar al matí.

Bon dia!! -crides de bon humor-. Inevitable.

El Ventador

Barcelona crema molt a l'estiu. Calor, turistes extranjers, obres als transports públics. Si vens de turisme potser ni te'n adones, però per a qui treballem ací, acaba sent insuportable.

Acariciant ja una crisi i amb una necessitat preocupant de desconnectar, dissabte al matí vaig anar cap a la Terra Alta. Allà tenia garantitzat el que buscava: calma, menjar bo i una mica d'esport i de contacte amb la natura.

Dissabte a la tarda vam anar fins als Ports d'Horta de Sant Joan. L'objectiu era caminar una estona i, després, banyar-nos en algun dels salts d'aigua que hi ha a la zona. Vam escollir el Ventador. Per arribar-hi, hem de passar el poble d'Horta i enfilar-nos cap a Arnes. És en la carretera que porta a aquest poble (el darrer de Catalunya) quan trobem una pista a ma esquerra que ens fa desviar-nos cap a la muntanya.

Llastimosament no tinc fotografies, perquè el lloc és espectacular. Amb les roques de'n Benet -zona perfecta per l'escalada- de fons, ens encaminem montanya amunt fins arribar al punt més alt. Allà és obligat disfrutar de les vistes de la plana de l'Ebre. En dies clars, és possible veure com el riu va fent-se més ample fins al Delta.

Sens dubte hi deu haver rutes que pugen més amunt, pero nosaltres hem de baixar. Al fons ja sentim l'aigua, que quan cau des d'un lloc inòspit colpeja l'aigua tranquil·la d'un petit llac. Des d'aquí, des del Ventador, comencen moltes excursions de barranquisme que segueixen el curs del riu Canaletes. Però encara estem a dalt. Cal iniciar un descens d'entre deu i quinze minuts per una senda que, per a la gent que viu a la zona, ja es veu massa. Tenen por que la zona, un dels darrers reductes més o menys verges, s'acabe massificant de gent de ciutat que no entén la montanya com ells. O com diuen ells, que no l'entén.

La porta d'entrada al Ventador no és indicador, ni molt menys, de l'espectacle visual que veurem en uns instants. Unes grans roques, que passarem per un estret passadís, encobreixen el monument natural del que gaudirem en qüestió de segons.

En cap moment del descens es veu el salt d'aigua, que es manté en segon pla, tímid, amb la voluntat de restar en l'anonimat. Només el soroll inevitable el delata. En passar les roques, el deliri. Un petit llac que s'alimenta de l'aigua del desgel, que cau per entre dues roques amb força. Es tracta d'un salt molt net. L'aigua es passeja amb velocitat per la roca, pero en ningun moment se separa d'ella. No és la típica cascada.

Com no podia ser d'una altra manera, l'aigua està molt freda. Ara estem a l'agost i no era tan exagerat, pero jo he anat al setembre i recomane no banyar-se. Quin fred! Pero crec que arribar allà i no tirar-se a l'aigua és com un pecat. El pecat original, diria. I es que estirar-se en aquell llac i mirar al cel, entre les roques que deixen una petita finestra, amb el soroll de l'aigua de fons i l'espectacle de l'aigua fluint suaument, és senzillament difícil de pagar.

La tornada, ben fresquets, al capvespre. Amb el sol, cansat d'un dia on ha apretat els humans amb la seua força, amagant-se, a l'oest, darrere de les roques de'n Benet. Demà tornarà a sortir. I a mi em quedarà un dia de descans.