1/8/09

Homenatge al pantà de Maria Cristina

Ja ho vaig dir en l'anterior entrada. Tornava de Xile sabent que Horta de Sant Joan estava negra. I també la zona del pantà de Maria Cristina, tantes vegades convertida en tragèdia. I avui tocaria retre-li un homenatge a aquest embassament, que tantes desgràcies ha vist els darrers anys.

Incendis, sequeres, inundacions... La història del pantà de Maria Cristina està escrita si no en negre, almenys sí en gris. Va començar a construir-se en 1901 per no acabar-se fins al 1926, passant per períodes d'inactivitat a causa de la falta de liquidesa dels promotors. És a dir, no és un d'aquells pantans que inaugurava el dictador un diumenge al matí qualsevol.

No és res nou que els desastres naturals venen i van, però els últims anys Maria Cristina, juntament amb les colindants localitats d'Onda, Ribesalbes i l'Alcora, ha presenciat ja massa 'accidents naturals', uns provocats directament per l'home i els altres, diguem que com a mínim indirectament. En l'apartat de directes trobem el darrer episodi, l'incendi que va acabar amb més de 100 hectàrees de pins i matorrals. Passar per la carretera que uneix l'Alcora i Castelló és veure un paisatge negre, trist, deprimit i depriment. És veure com el foc es va apoderar de la carretera, va cremar la fina línea verda que la divideix i va arribar a l'altra banda, on s'adivina que l'esperaven els bombers perquè no va poder passar. Sort.

Potser en l'apartat dels indirectes podríem classificar les sequeres i les inundacions dels darrers 10 anys, en especial la que es va derivar de les fortíssimes pluges a la província de Castelló -mitjana de més de 200 litres per metre quadrat en pocs dies-. Allà no només la mà humana va influir indirectament -em referisc al canvi climàtic- sinó que, pel que diuen alguns com el periodista Txema Rodríguez, la descoordinació i els nyaps van convertir una situacio difícil en una missió impossible.

És per tot açò que una infraestructura que ha de servir -i de fet serveix- per aprofitar millor les aigües del Millars s'ha convertit, en el pas del temps en el millor testic del que li estem fent al planeta. Quan passes i veus el color turquesa de les seues aigües i el verd que creix al voltant, si baixes la música sabiniana del cotxe i t'atures a contemplar-lo pots escoltar les històries, les mil experiències d'aquest pantà. Quan t'acomiades, t'encomana un missatge per al món. "Pareu aquesta barbàrie!". Tu, amb certes preses per l'elevadíssima temperatura, li dones les gràcies per tot i te'n vas, pensant que té raó.

27/7/09

Tornar sabent la tragèdia d'Horta

Viatjar és sortir de casa, omplir les butxaques d'experiències i tornar. Des que vaig escoltar per primera vegada a una amiga sempre m'ha encantat la frase. Ella posava l'èmfasi en la paraula tornar, jo l'he de posar en les experiències. Un mes a Xile no és qualsevol cosa. El país que va veure morir una de les darreres experiències democràtiques d'esquerres esperançadores és tot un món per descobrir. De nord a sud, més de 4.000 quilòmetres de paisatges radicalment diferents, preciosos tots ells. Del desert d'Atacama, el més àrid del món, a la Patagònia austral. Increïble. I, enmig, un nord sec i de colors desconeguts per als europeus, una costa verge en gran part i un sud verd i humit que va cambiant de color a mesura que s'apropa la fi del món.

... I tornar. Tornar sabent que els Ports d'Horta de Sant Joan, un dels paratges que més admire, ja no tenen els seus colors característics. De repent s'han tornat negres. El foc els ha destruït. A banda de les vides humanes, la tragèdia a nivell natural és horripilant. La zona d'Horta s'estava convertint, a pesar de molts autòctons, en una zona turística on especialment barcelonins buscaven aventura i paisatge. Cal veure com afecta al turisme, essent una realitat que de negre atreu menys. Molta gent s'ha decidit en els darrers anys a crear petites empreses de turisme que ara són tota una incògnita.

El foc s'ha endut moltes esperances, però aquesta és una terra que sap perfectament el que és patir i haver de sobreposar-se. Costarà temps, però confie tornar un dia al salt de Sotorres o al Ventador i veure-ho verd, com ho vaig descobrir fa poc més de dos anys.

Resulta terrorífic reempendre el projecte Apeuet amb aquesta notícia, però no som els humans els que decidim quan la natura ens dona aquestes notícies. Fins aviat.