Ja ho vaig dir en l'anterior entrada. Tornava de Xile sabent que Horta de Sant Joan estava negra. I també la zona del pantà de Maria Cristina, tantes vegades convertida en tragèdia. I avui tocaria retre-li un homenatge a aquest embassament, que tantes desgràcies ha vist els darrers anys.Incendis, sequeres, inundacions... La història del pantà de Maria Cristina està escrita si no en negre, almenys sí en gris. Va començar a construir-se en 1901 per no acabar-se fins al 1926, passant per períodes d'inactivitat a causa de la falta de liquidesa dels promotors. És a dir, no és un d'aquells pantans que inaugurava el dictador un diumenge al matí qualsevol.
No és res nou que els desastres naturals venen i van, però els últims anys Maria Cristina, juntament amb les colindants localitats d'Onda, Ribesalbes i l'Alcora, ha presenciat ja massa 'accidents naturals', uns provocats directament per l'home i els altres, diguem que com a mínim indirectament. En l'apartat de directes trobem el darrer episodi, l'incendi que va acabar amb més de 100 hectàrees de pins i matorrals. Passar per la carretera que uneix l'Alcora i Castelló és veure un paisatge negre, trist, deprimit i depriment. És veure com el foc es va apoderar de la carretera, va cremar la fina línea verda que la divideix i va arribar a l'altra banda, on s'adivina que l'esperaven els bombers perquè no va poder passar. Sort.
Potser en l'apartat dels indirectes podríem classificar les sequeres i les inundacions dels darrers 10 anys, en especial la que es va derivar de les fortíssimes pluges a la província de Castelló -mitjana de més de 200 litres per metre quadrat en pocs dies-. Allà no només la mà humana va influir indirectament -em referisc al canvi climàtic- sinó que, pel que diuen alguns com el periodista Txema Rodríguez, la descoordinació i els nyaps van convertir una situacio difícil en una missió impossible.
És per tot açò que una infraestructura que ha de servir -i de fet serveix- per aprofitar millor les aigües del Millars s'ha convertit, en el pas del temps en el millor testic del que li estem fent al planeta. Quan passes i veus el color turquesa de les seues aigües i el verd que creix al voltant, si baixes la música sabiniana del cotxe i t'atures a contemplar-lo pots escoltar les històries, les mil experiències d'aquest pantà. Quan t'acomiades, t'encomana un missatge per al món. "Pareu aquesta barbàrie!". Tu, amb certes preses per l'elevadíssima temperatura, li dones les gràcies per tot i te'n vas, pensant que té raó.
