Barcelona crema molt a l'estiu. Calor, turistes extranjers, obres als transports públics. Si vens de turisme potser ni te'n adones, però per a qui treballem ací, acaba sent insuportable.
Acariciant ja una crisi i amb una necessitat preocupant de desconnectar, dissabte al matí vaig anar cap a la Terra Alta. Allà tenia garantitzat el que buscava: calma, menjar bo i una mica d'esport i de contacte amb la natura.
Dissabte a la tarda vam anar fins als Ports d'Horta de Sant Joan. L'objectiu era caminar una estona i, després, banyar-nos en algun dels salts d'aigua que hi ha a la zona. Vam escollir el Ventador. Per arribar-hi, hem de passar el poble d'Horta i enfilar-nos cap a Arnes. És en la carretera que porta a aquest poble (el darrer de Catalunya) quan trobem una pista a ma esquerra que ens fa desviar-nos cap a la muntanya.
Llastimosament no tinc fotografies, perquè el lloc és espectacular. Amb les roques de'n Benet -zona perfecta per l'escalada- de fons, ens encaminem montanya amunt fins arribar al punt més alt. Allà és obligat disfrutar de les vistes de la plana de l'Ebre. En dies clars, és possible veure com el riu va fent-se més ample fins al Delta.
Sens dubte hi deu haver rutes que pugen més amunt, pero nosaltres hem de baixar. Al fons ja sentim l'aigua, que quan cau des d'un lloc inòspit colpeja l'aigua tranquil·la d'un petit llac. Des d'aquí, des del Ventador, comencen moltes excursions de barranquisme que segueixen el curs del riu Canaletes. Però encara estem a dalt. Cal iniciar un descens d'entre deu i quinze minuts per una senda que, per a la gent que viu a la zona, ja es veu massa. Tenen por que la zona, un dels darrers reductes més o menys verges, s'acabe massificant de gent de ciutat que no entén la montanya com ells. O com diuen ells, que no l'entén.
La porta d'entrada al Ventador no és indicador, ni molt menys, de l'espectacle visual que veurem en uns instants. Unes grans roques, que passarem per un estret passadís, encobreixen el monument natural del que gaudirem en qüestió de segons.
En cap moment del descens es veu el salt d'aigua, que es manté en segon pla, tímid, amb la voluntat de restar en l'anonimat. Només el soroll inevitable el delata. En passar les roques, el deliri. Un petit llac que s'alimenta de l'aigua del desgel, que cau per entre dues roques amb força. Es tracta d'un salt molt net. L'aigua es passeja amb velocitat per la roca, pero en ningun moment se separa d'ella. No és la típica cascada.
Com no podia ser d'una altra manera, l'aigua està molt freda. Ara estem a l'agost i no era tan exagerat, pero jo he anat al setembre i recomane no banyar-se. Quin fred! Pero crec que arribar allà i no tirar-se a l'aigua és com un pecat. El pecat original, diria. I es que estirar-se en aquell llac i mirar al cel, entre les roques que deixen una petita finestra, amb el soroll de l'aigua de fons i l'espectacle de l'aigua fluint suaument, és senzillament difícil de pagar.
La tornada, ben fresquets, al capvespre. Amb el sol, cansat d'un dia on ha apretat els humans amb la seua força, amagant-se, a l'oest, darrere de les roques de'n Benet. Demà tornarà a sortir. I a mi em quedarà un dia de descans.
Acariciant ja una crisi i amb una necessitat preocupant de desconnectar, dissabte al matí vaig anar cap a la Terra Alta. Allà tenia garantitzat el que buscava: calma, menjar bo i una mica d'esport i de contacte amb la natura.
Dissabte a la tarda vam anar fins als Ports d'Horta de Sant Joan. L'objectiu era caminar una estona i, després, banyar-nos en algun dels salts d'aigua que hi ha a la zona. Vam escollir el Ventador. Per arribar-hi, hem de passar el poble d'Horta i enfilar-nos cap a Arnes. És en la carretera que porta a aquest poble (el darrer de Catalunya) quan trobem una pista a ma esquerra que ens fa desviar-nos cap a la muntanya.
Llastimosament no tinc fotografies, perquè el lloc és espectacular. Amb les roques de'n Benet -zona perfecta per l'escalada- de fons, ens encaminem montanya amunt fins arribar al punt més alt. Allà és obligat disfrutar de les vistes de la plana de l'Ebre. En dies clars, és possible veure com el riu va fent-se més ample fins al Delta.
Sens dubte hi deu haver rutes que pugen més amunt, pero nosaltres hem de baixar. Al fons ja sentim l'aigua, que quan cau des d'un lloc inòspit colpeja l'aigua tranquil·la d'un petit llac. Des d'aquí, des del Ventador, comencen moltes excursions de barranquisme que segueixen el curs del riu Canaletes. Però encara estem a dalt. Cal iniciar un descens d'entre deu i quinze minuts per una senda que, per a la gent que viu a la zona, ja es veu massa. Tenen por que la zona, un dels darrers reductes més o menys verges, s'acabe massificant de gent de ciutat que no entén la montanya com ells. O com diuen ells, que no l'entén.
La porta d'entrada al Ventador no és indicador, ni molt menys, de l'espectacle visual que veurem en uns instants. Unes grans roques, que passarem per un estret passadís, encobreixen el monument natural del que gaudirem en qüestió de segons.
En cap moment del descens es veu el salt d'aigua, que es manté en segon pla, tímid, amb la voluntat de restar en l'anonimat. Només el soroll inevitable el delata. En passar les roques, el deliri. Un petit llac que s'alimenta de l'aigua del desgel, que cau per entre dues roques amb força. Es tracta d'un salt molt net. L'aigua es passeja amb velocitat per la roca, pero en ningun moment se separa d'ella. No és la típica cascada.
Com no podia ser d'una altra manera, l'aigua està molt freda. Ara estem a l'agost i no era tan exagerat, pero jo he anat al setembre i recomane no banyar-se. Quin fred! Pero crec que arribar allà i no tirar-se a l'aigua és com un pecat. El pecat original, diria. I es que estirar-se en aquell llac i mirar al cel, entre les roques que deixen una petita finestra, amb el soroll de l'aigua de fons i l'espectacle de l'aigua fluint suaument, és senzillament difícil de pagar.
La tornada, ben fresquets, al capvespre. Amb el sol, cansat d'un dia on ha apretat els humans amb la seua força, amagant-se, a l'oest, darrere de les roques de'n Benet. Demà tornarà a sortir. I a mi em quedarà un dia de descans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada